Bme-1891-3.1
Cunverseció curiose
Entre lavi ‘n Xoni y mèstre
Libòri
L. X.—Bôn die y bòne
selud, mèstre Libòri.
M. L.—Déu vus guard de
mal, lavi ‘n Xoni, quin señal vos per equí?
L. X.—Vees, m’ han perlad
de que sou un hòmu de gust, que teniu un periòdic qui sen diu Es Menurquí,
escrit en se nòstre lléngu, y veníe e vèurer si éra une veritat.
M. L.—Escrit meterialmént
en se nòstre lléngu no; perô en se plome primé y llevò en s’imprente sí.
L. X.—Hé sentid e dir qu’
está pusad d’une menére qui fa més bòn lletjir qu’exí còm fins are hem escrit
es nòstru perlar; y puéstu pessaue per equí, ja que téng une estone que
pèrdrer, m’he eturad per sebreu bé.
M. L.—Jò vus diré: cade
cual té en equest mon ses sèues idées y es sêu môdu de pensar, lu cual deu
esser respectad; però, còm un sòu no es bò per tutôm, epénes es Vigíe Quetòlic de Ciutedélle, qui escriu
en questellá, va vêurer es primé nombre des tal periòdic, li va pigar tal
frenesí, qu’emb es séu des die 10 de Juñ d’equest añ, el cumènse é insultar y e
dirli qu’es llenguatje qu’use es bárberu, que no es menurquí ni u ha estad may,
y mel pòse còm un pedas brut, cridant s’etenció de tote se vecindat:
L. X.—Si qu’es esser
bámbuls. Quine necessidat i hevíe de tot essô, cuant tenie un mèdi es més pulid
del mon per surtir des pas? Qu’ hegués escrit tembè en menurquí y tutôm heuríe
vist se diferèncie d’un y de s’altre y heuriem pugud judicar.
M. L.—Ja li cuntéste Es Menurquí,
emb es segon nombre des die 10 des metéx més, que li envíi une gremátique, un
dicciunari y un mèstre; però éll no ha estad d’equest perê. Se va tregar tot lu
que li digué es periudiquet, qui se va vêurer ubbligad e defensarsê, no
sòlemént de s’essuntu des llenguatje, sino dets insults y pruvuquecions que li
hevíe fét; y es Vigíe, qui no
s’esperaue tal respóste, va quedar mud còm un trònxu de còl.
L. X.—Y ets altres
periòdics qu’han dit?
M. L.—La
Roqueta de Palme de Mellòrque, qui escriu en mellurquí,
es die 20 de Juñ cuntéste e nes seludu de Es
Menurquí, encare que equest no s’
hegués dirigid més qu’e se prénse de Menòrque, y li done le bén vengude, fént
une crítique de bestant bòn géneru; però después, no sé que dimònis li va
sutseir, qu’ es die 27 se refá y me li diu le jenete, trettant de ridiculisarló
perque no escriu còm es mellurquins, quetelans, velencians ò rusellunesus y no
se prupòse unificarse emb élls.
L. X.—Idò, perqu’es que
s’han estebblèrt cuatre dielèctes de se lléngu quetelane? Perque no escriuen
tots en quetelá? Perque La Roqueta escriu en
mellurquí?
M. L.—Perque es molt
difícil destruir es llenguatje de cade peís. No ubstant, i ha cèrtes persones
qui creuen qu’élles u pòden tot y qu’ets altres han de seguir per fórse es séu
quemí; y sino, lléñe y maltrattu perque callin, ebusant exí de se prénse, qui
no heuríe de servir may per equestes persunelidads y lletjeses.
L. X.—Bòne l’hem féte si
un periódic de Ciutedélle y un altre de Mellòrque diuen que perlam y escrivim
en bárberu.
M. L.—Quellau, que se Reviste epícule de Mehò ha cuntestad
tembé nes seludu d’ Es Menurquí y diu qu’es séu llenguatje ferá
pêndrer efició e se lecture, especialmént e se juventud y e se gént del camp.
L. X.—No deu ser tant
dulént dòns equest periòdic, cuant des tres pepés qui parlen déll, es de Mehó
es es qui l’elabe.
M. L.—Que vuleu que us
digui, lavi ‘n Xoni; es Vigíe Quetòlic
va quedar tan estemurdid en se cuntesteció que li va dunar Es Menurquí,
que no hevíe tengud eíme de dir res més. Però totdune que va vêurer es segon
escrit de La Roqueta, si va eferrar tan fort, que ‘l cupíe
tot de cap e pèus es die 4 de Juriòl. Y per equebaró d’efeitar ni pòse un
trusset derrére de se séue cuíte, qui se semble tant e nes menurquí segons es
mòdu de perlarló evuy, còm lu que mus vòl fér crêurer, e lu que li va pessar
dins éll en se cuntesteció d’ Es Menurquí e nes séu primé insult. Lletjiu
sino, lu que diu e nes cumpañ La Roqueta y cupíemne
equi equest trusset… «vorán com no fará cas de lo que li dihuen y ‘s riurá
de vostés y á La
Roqueta l’ hi dirá Ruquete, sense mica de mala
intenció… Ya vorán lo que ‘n fa de vostés En Poc-cervell de Es Menurquí,
qui per cert que no ‘n te massa.»
L. X.—Crac, ja li ha dit
tot. E nes méu cuncépte, tròb que n’ ha demustrad més pòc de cervéll es Vigíe, cuant no va sêbrer cuntestar
totdune y ha hegud de menesté que La Roqueta respungués
per éll. Después, seguint es refrañ qui diu: no i ha pitjó tescó qu’ es des
metéx lleñam, per dunarmos une mòstre des séu questís menurquí, mus embitle un
escrit qui el vòl fér mellurquí y demane per fevor e La
Roqueta que mus perxi, dunantli nuticie, e n’equest fi,
d’elguns escrits publicads per D. Jaume Ferrer sobre es nôstru llenguatje, qui
diu sels e va trèurer des cap.
M. L.—May s’els heguére
trèts de ses anques… Ah Vigíe, Vigíe! E pesar de qu’ éts de se têrre de
ses ens y de ses uns, y encare que sapis bén cèrt que nòltrus no deim vorán, ni vostés, ni fará, ni massa, ni mica, còm tempòc agrairíam,
cargo, ni res de tot exò, sóls per estar sumis e La
Roqueta, alses se coe altre vegade y fas còm es cans
erenélls qui lladren cuant se creuen segús. Y La
Roqueta, perqu’ es des peís de ses ans y de ses ons y tembé
d’une ille mejó qui fa es cap de se pruvincie, mus vól imposar es séu
llenguatje, essént es nòstru tant distint que no pòd seguir de ningune menére
totes ses séues régles.
L. X.—No digueu essò, per
emor de Déu, qu’ are si ha efejid un altre sabi, qui bax de se cape d’ estudiant, ja veureu còm mus ferá ecutar
es cap de bòne menére.
(…)