(…)
Res en contra ni en prò dels bòus diré;
pero mentres en fasen, aniré.
Es dir, que soc una espèsie d’unioniste tauromáquic.
A mí em fan riure, lo mateix els c’han eixit últimament, com á cuets borrachos contra les corregudes de bòus, qu’els c’han tingut la pòca aprensió de publicar hasta la biografía del bòu que matá al desgrasiat Pepete.
Els primers me pareixien les agüeles que no s’enrecòrden de Senta Bárbera mes que cuant tròna. Els segons m’han fet el mateix efècte c’una guitarra en un soterrar, ó lo qu’es pichor encara, c’una carcallá insultant en mich d’un gran dolor del pròchim.
Ni estic per uns ni per atres.
El dia que s’acaben les corregudes de bòus, yo content y satisfet. Hasta faré també com un ilustrat conegut meu d’esta siutat, que no fa molts dies va dir en lletres de mòle, c’aquell dia posaria en l’òlla un animalet, c’habent segut gall, hacha sufrit sèrta trista operasió, pera ferse mes tèndre a les dents.
Molt s’ha dit estos dies sobre esta puntiaguda cuestió. Y com sempre susuix, entre eixe molt, hiá de bò y mal.
Un escritor molt incheniós ha dit, n’obstant, la siguient herechía.
Qu’en una plasa de bòus habia tres brutos: el bòu, el torero y el públic. Yo no sé qu’el hòme qu’emplea la seua intelichènsia pera burlar y vénser á una fiera, siga bruto, sino hòme. O pòsense entre els brutos á tots els que pera divertir al públic, y valentse també del seu art, y hasta de conegudes lleys físiques, espòsen la seua vida dalt d’un caball, ó penchant d’una còrda, ó volant en un globo, etc.etc. Portaré mes avant la consecuènsia: el teatro es deu tancar; este añ en los dos de Valensia ha hagut dos desgrasies entre els operaris de la maquinaria; per fortuna ninguna de les dos ha segut fatal, pero hu hagueren pogut ser. ¿Ahón aniriem á parar de consecuènsia en consecuènsia?
El atre bruto, segons el poeta madrileño, es el públic. Deixem pasar asò com una metáfora, encara que de mal gust.
El autor d’eixes paraules, ¿pensá al escríureles qu’en una plasa de bòus se reunixen totes les clases de la sosietat, hasta las mes ilustraes y distinguides, hasta els reys d’España?
Els fransesos son els hòmens mes sivilisats, millorant lo present: lo primer que fa un fransés al entrar en España es anar á una plasa de bòus, y despues tornar á anar. ¿Qué mes? el jefe de l’ilustrasió, es dir, Napoleon, se fa dur els bòus á sa casa, ó á Bayona, y allí depren á parlar en andalús, en una vesprá, ahuint sòls cuatre requiebros qu’el Tato li encaixa á l’emperatris.
Lleveu l’història d’España, y haureu llevat els bòus, com també atres cosetes pichors qu’els bòus. Pero aixina com eixes cosetes s’en anirán anant, si Deu vòl, per lo temps, voreu com també les corregudes de bòus desapareixen per sos pasos contats.
—¡Pá, pá, se li deu donar al pòble, que no bòus! diuen alguns chesuites de capa curta.
Pero hasta ara no han sabut donarli mes que bòus, perqu’el pá no l’han tastat, á no ser algun rosegonet del de mala dacsa.
Doneuli eixe pá que li falta; voreu despues com ya no vòl els bòus mes qu’en l’òlla. Asò, sinse olvidar qu’el pòble, desde qu’el mon es mon, sempre ha volgut pá y postres.
(…)
