Ço és, señor: jo estich y habito en la vila de Sant Boy de Llobregat.
Y lo die de dijous pròxim passat, que contàvem dotse del present y corrent mes, per la matinada, jo denunciant, Catharina Calmona, donzella, filla mia, Mariàngela Ribet, viuda, y Maria Ribet, donzella, de edat de uns dotse anys poch més o manco, filla de dita Ribet, nos ne anàrem devès la Marina a sercar esparchs. Y fent nòstron camí trobàrem a Miquel Raurich y a Bernat Oliveras, tots pagesos de dita vila de Sant Boy y de la jurisdictió de la Pobla, que estàvan treballant en una artiga de la heretat que lo canonge Francisco de Amigant té y posseheix en lo terme de dita vila de Sant Boy, qui va devès lo Prat y a la Marina. Y nosaltres passàrem sens dir-los ninguna cosa. Y quant fórem en una pineda de dita heretat de dit canonge de Amigant, que judico jo devían ser entre las nou y deu horas antes del mig dia, nos posàrem a sercar esparchs. Y en ocasió que sols ne tenia de ajustats cosa de un manat, viu que arribaren a·hont jo ere los dits Raurich y Oliveras, y sens dir-me ninguna paraula, ni jo a ells, lo dit Raurich se agafà ab mi per lo coll y me llansà a terra, ventre per amunt, y lo dit Oliveras també me agafà per las camas y me arremangà las faldillas y camisa y ohí digué: Ara que la tenim, valem-nos de la ocasió y forniquem-la tots dos! Y lo dit Miquel Raurich me llevà de la mà una ganiveta que jo tenia per arrencar los esparchs y me la llansà un tros lluny de mi. Y jo, vehent-me a terra de la manera tinch dit, me posí a cridar: Viafós a lladres! Y també ohí jo que la dita Mariàngela Ribet y sa filla, las quals éran un poch lluny de mi, se posaren a cridar: Viafós a lladres! y fugiren de allí. Y jo, fent moltas forsas per defensar-me de la violènsia de dits Raurich y Oliveras, no·m fou posible poder-me’n defensar, per quant tenint-me lo dit Raurich com tinch dit per lo coll y brasos, lo dit Oliveras se’m posà de desobra y tingué part ab mi una vegada. Y després que lo dit Oliveras agué tingut part ab mi se alsà de sobre de mi y me agafà per los brassos y lo dit Raurich també se posà sobre de mi y tingué tractes carnals ab mi una vegada. Y després que los sobre dits agueren fet de mi ab violènsia y per forsa lo que volgueren, me digueren que si jo ho deya me matarían a·hont me trobarían. Y en assò los dits Raurich y Oliveras se’n anaren devès lo riu y jo me’n aní devès Carlos Cases, lo qual venia en companya a Catharina Calmona, filla mia. Lo qual ohí digué a dits Raurich y Oliveras: Axí se ha de fer axò? Y aquells no li respongueren ninguna cosa, sinó que feren son camí. Y jo me’n aní a trobar a la dita Mariàngela Ribet y sa filla, las quals me aguardaren com de un mitg quart lluny, poch més o manco. Y quant arribí allà hont era la dita Ribet ohí jo que dita Ribet me preguntà: Què·y ha? Què és estat? Y jo aleshores li diguí: Tots dos ne han passat y me la han de pagar! Lo que denuncio…, etc.
