a)
Guillem Ramon Català: Germania de València
[28. Elecció de jurats contra lo que·l virrey manà]
Pochs dies aprés, que hera la vespra de Pàscua d’Esperit Sant, presentà lo virrey als jurats una seda de cavallers y ciutadans per a fer jurats com se acostumava de fer en vida del rey don Fernando, ço és, 12 cavallers y 12 ciutadans. Y ajuntant lo concell, lo virrey envià a manar als jurats que no fessen elecció de jurats sinó dels que estaven en la seda que ell havia enviat. Lo consell se avalotà, com fossen la major part agermanats, dient que no volien obeir dita seda sinó fer los jurats segons forma de un privilegi, dos de la mà major, dos de la mà mijana, y que, plagués o no als jurats, se avia de fer en esta manera y en altra no, amenasant-los. Y en açò los atambors començaren a tocar per la ciutat e los jurats, fent los protestos als consellers, may volgueren fer en altra manera sinó en la damunt dita. Y posaren 12 redolins, y per los cavallers ixqué mossèn Gaspar Juan, dels de Xàtiva y en Lluís Gustamant do[n]cell; per los ciutadans en Andreu Gazull y en Pere Garcia; per los artistes, mestre Jaume Puig cirurgià, e per los menestrals en Pere Gòmiz, velluter.
[29. Van los 13 al virrey y ell diu que no·ls coneix]
Lo dimats foren los 13 a casa del virrey lo qual posava en la casa del bisbe de Tortosa, que hera la casa del conte de Ribagorça, que està en lo carrer de Cavallers, e lo virrey los envià a dir que no·ls conexia, que se n’anassen en bona hora.
[30. Jurats del poble volen acompanar al virrey y ell no u consent]
Lo dia de la Trinitat fonch lo virey en lo monestir de la Trinitat a l’offici, y foren allí los jurats convidats a la festa. Y acabada la missa, aguardant los jurats que lo virrey se mogués per a acompanyar-lo, lo virrey los envià a dir per micer Ferrando, hu dels del seu consell, que se n’anassen y no l’aguardassen, puix no heren jurats per ceda de sa Magestat, sinó per lo poble; de hon restà lo poble molt indignat contra lo virrey.
(…)
[32. Combaten casa del virrey y altres maldats]
Y encontinent tota la gent y ciutat fonch posada en armes y anaren a casa del virrey a combatre-la ab atambors y banderes e infinita gent. E fon Déu servit que lo virrey era anat a missa, y tancaren les portes y finestres dels estudis, e combateren dita casa ab moltes pedres a les finestres, dient moltes paraules injuriosses y també tirant moltes escopetades, y ab piques daven molts colps dient tostems moltes paraules vilanes y desonestes contra lo virrey y sa muller. Per hon fon forçat, per lo terrat, anar-se’n a casa de Gustamant y no gozar restar allí en casa del virrey, la muller y fills.
Al vespre, per acabar de fer la maldat y vellaqueria complida, se posà fama que avien mort a en Guillem Sorolla, hu dells trese texidor y gran capadosi del poble. Y fon una ora aprés de la orasió del bespre. Y tota la ciutat se posà en armes, ab banderes y atambors, dient: «Mort han a Sorolla, muyren caballers!». Y ab aquesta fama anaren molta part de València. Y aprés tornaren a cassa del virrey a dar-li conbat de escopetes y piques per les finestres dels estudis; y vent que estaven ben tancades y barades, anaren a cassa de miser Pons advocat fiscal, lo qual estava en lo matex carrer de Cavallers: feren tot son poder de enujar-lo en sa cassa. E altra partida de gent anaren a cassa de miser Assió, que era del consell del virrey, per combatre-li la casa; y en asò molta gent de l’Orta vingueren ab les armes en les mans, ab lo apellido que anaba tostems dient: «Mort an a Sorolla, muyren caballés!». Que tothom pensava que aquella nit avia de ser saquejada. Bolgué Déu que possà en lo cor del bisbe de Segorbe, que era don Gilabert Martí, lo qual féu cabalcar a Ssorolla en una mula y ell ab altra: anaren per Valènsia ab moltes antorjes mostrant al dit Ssorolla, perquè vesen que no era mort, sinó viu y sense mal algú, per la qual cosa lo poble se sosegà.
(…)
b)
Miquel Garcia: Germania dels menestrals
CAPÍTOL NOVÈ
Stant lo dit virrey en Beniatjar, lo duch de Sogorb fill de l’Infant don Anrich, quant sabé que la gent de València era eixida contra lo duch de Gandia, ajustà obra de dos mília hòmens crestians e moros e trenta o quaranta de cavall, e eixint de Sogorb anà la volta de Castelló de la Plana, lo qual lloch saqueixà e castigà, perquè era agermanat, e axí mateix féu a Vila-real. En aprés s’achuntà ab lo dit duc, lo comanador major de Muntesa, qui avia saqueixat e castigat a Sent Matheu. E vengueren-se’n los dos la volta de Molvedre, ab tot son eixèrcit, perquè volien pendre e castigar Morvedre, perquè en Morvedre avien mort los agermanats díhuit hòmens de bé en lo castell e a un jove qui era fogit del castell per salvar-se e amagar-se en un forn de calç; emperò fonch vist e pres, e fonch portat a la Sala de Morvedre, lo qual els féu allí moltes suplicacions que·l perdonasen, e mai volgueren. E ell llavons prengué un crucifici en les mans, e començà a demanar «¡Misericòrdia!»; emperò així fonch mort a coltellades per lo poble cruelment en la plaça, cosa nefandísima de ohir. E per so vengueren a aposentar-se en Almenara, e llavons los de Morvedre demanaren socorro a València. E perquè la gent de València es comogués a eixir al camp, tengueren tracte alguns vellacos que prengueren dos fadrins, que foren ofegats en lo riu, e donaren-los moltes coltellades, e deien que moros los avien mort, perquè lo duch portaba, com ya he dit, moros. E portaren dits dos fadrins dos frares, als quals seguia molta gent cridant: «¡Justícia, Justícia!» e avalotant la terra. E així mateix feren de dos algepcers, que·ls trobaren morts a un forn de algeps, que foren ofegats del foch e fum, los quals posaren en un carro e portaren per tota València dihent: «que moros ho avien fet». E açò comogué molt tot lo poble.
E essent la gent molt comoguda, s’ajuntaren en València bé vuit mília hòmens, e prenent la bandera del Rat pennat, la qual feren portar a un ciutadà que·s deya Ros, perquè era jurat; emperò fonch per son mal, com es dirà en son lloch. E així anaren a Morvedre. E lo dijous de matí a díhuit de juliol del mateix any vint-i-hu, ixqueren de Morvedre per a anar sobre lo duch de Sogorb. Essent avisat, ixqué al camp de bon matí ab obra de tres mília infants e do-cents de a cavall. E los de València feren dos esquadrons de tota la gent, e lo un esquadró anà per lo pla e camí dret, e lo altre anà per detràs de un toçalet, ço és per lo camí de la vall de Segó. E lo duch de Sogorb ab la gent de a cavall vengué a entrar, e encontrà en aquest esquadró, que tantost lo rompé e desbaratà. E així seguí la victòria fins a Morvedre, matant e atropellant. E fonch dita batalla a hora de mig jorn. E així la major part de la gent morí de calor e de set. Emperò lo esquadró de la gent de València que anaba detràs lo toçalet no agué sentiment de açò, mes encontrà ab una part de la gent del duch, lo qual restaba molt atràs. E com la gent del duch veés dit esquadró, no sabent tampoch res de la victòria del duch, començà a fogir e fogí fins Almenara. E de allí la gent de València, pensant haver fet alguna cosa e creent portar victòria, tornà la volta de Morvedre, e en lo camí encontrà en lo duch que tornava devés Almenara, e aquí agueren atra gran pelea. De manera que en est dia moriren bé dos mília hòmens dels de València. De la part del duch no moriren sinó pochs; és ver que y moriren set o huit cavallers, e estos, persones senyalades. Emperò, com dit he, lo duch de Sogorb restà senyor del camp e de tota la artilleria, e així aplanà e castigà tota aquella partida de la Plana fins a Morvedre, e lo comanador major tot lo Maestrat, fent-los deixar sa negra Germania, penjant e matant.