A Pau Mas
Molt me plau lo que dius en La Veu, que en cap cab que’s pot dir en mots d’un sol só, si no bé tot, la gran part dels dits y fets d’eix cap de món, niu del fret, del vent, del torp y de la neu.
¿Que fem, dius, quan fa mal temps? A la set la gent del camp, y á las nou la que no ho es, de peus al sol; uns fan lo glop, y’ls richs un gros got de llet, y si fa fret, cap á la llar com’ls gats, que hi fem gran foch ab tronchs ó sochs de bern, olm, faitg ó boix, ‘ls richs, y’l que no pot ne fa ab un tros de pi que treu los ulls del cap ab lo gran fum que fa.
Si no fa vent ni torp, ço es, si fa bon sol, cap à dar lo vol y’l vell al sol fins á mitj jorn, y si fa fret, bent prop del foch, ab carn de bou y talls de porc, com bull cap y peu en mitj de la col, lo bó y ros pá que ab lo blat dels camps del plá’s fa, y es beu lo bon vi pel broch xich y hi ha qui ho fa per lo tôt.
Quan un es ben tip, lo del camp, si fa sol, á dar lo vol pe’l prat ó per l’hort; y lo de dins, á fer lo glop ab un poch de rom, y cap al llach fins qu’es fosch.
Los jorns de Deu, un cop fet ja tot lo que cal, cap al cau, y cops al truch, al cau ó al ruch, ó á tot joch y un n’ix ab un cap com un soch y sens un ral quant s’ha dat fi al vi del bot que jau en lo banch.
Los nens en los camps fan rechs y jochs folls, com son los jochs dels nins de per tot, y à cops de rochs’s fan trenchs en lo cap y en lo nas, y se’n van junts cap á llurs llars.
Quan lo bon temps be, y lo vent fuig, y ja à son buf no cau lo pi del bosch, ni lo bern del prat, y’l torp ja no se sent, y la neu fuig com un gos foll, y ja no’s veu’l llop ni’l corp, un hom viu com si fos en lo cel.
En los camps, per tot s’hi veu flor, blat y fe:’ls prats verts, plens de bens, bous y mes caps: en los horts s’hi fan fruits de such rich com la mel y s’hi fa la gran col, que n’es del gust de la gent de pas que ve pe’l Juny y se’n va quant lo sol ja no es fort.
Per tot vol del riu, lo bern y l’olm hi creix bell, y en son alt tronch y en mitj de tants rams de vert fosch hi fa son niu l’au, que de son pit ne surt dols y fort cant.
Lo rich rich dels grills, lo pas lent del riu, lo cant de las aus, las flors, y’l vert, groch y blau dels prats, dels camps y del cel, fa que fort y ab lo cor plé de goig un diu: «Es gran, mol gran lo Deu que tot ho vol y tot ó pot».
Lo sol no es fort, y’s pot fer’l vol tant de nit com de jorn.
Lo crach á las cinch ja es de peu y es fort y sá en mitj de tant bosch y prat, camp y hort, no li fa por ni lo gel, ni lo sol, ni lo llam del cel; cull los fruits y grans ab molt mals de cap, va ben tip y un cop al llit diu: «Es cert que tinch molt que fer; es que Deu ho vol y ho cal fer, si be no tinch or, tinch bens per fer rals, que’s tot lo que jo vull».
Pau, ja ni ha prou; fa molt fret, tinch los dits com gel y los peus tests, y me’n vaig al peu del foch que no fos cas que la sanch se’m fes glas ans de fer son curs cap al cor.
Fes un bes als nens y Deu te guart de tot mal
Ger 2 Mars d’eix any 1984. March Pich y Poch