Dotzena de frare

[1, 2] Menchar qu’ aguera…
Cantarli al amor fa pòr
y no ya qu’ anar en tretes
perque ú dihuen els poetes
que omida tenen la flor;
Per lo mateix yo volguera
dirlos com cante al amor,
comparantlo sens temor
á una michana fartera.
Y com tinc gran pretensió
en el modo de pensar,
he cregut be el presentar
la siguient comparasió.
Veu á una chica bledana
un chovenet molt fogós
y la seguix com un gos
si es presís, una semana.
Al revés me pasa á mí
si vech un pollastre gròs,
pues pensant ferlo en arròs
crech que logre el únich fí.
Ell, después, en molta guasa,
donant que riure á la chent,
sols pensa en ferse present
pera qu’ ella cas li fasa.
Yo tan sols pense en tractar
en el que ven el pollastre,
pues té cara de pillastre
y vol contármelo car.
De la nina t’ el permís
pera lo que pense diga
y entonses ella l’ obliga
que diga á tots qu’ es felís.
Una vegá entés del tót
fentme cárrec del pollastre
y sense pòr á un desastre
men vach á casa en un bót.
Luego ya d’ enamorats
y de molt ben tret el conte
volen qu’ aplegue molt pronte
el día de ser casats.
Tenint frechit el pollastre
y ben plena la paella
sols me falta la /pebrella
pera ser millor el lastre.
Yá está la novia dispòsta
y á la iglesia van felisos:
amos son dels deus echisos,
per fí la dicha s’ acosta.
Qué bon aulor fá l’ arrós
ya es comense á disfrutar,
millor fet no pot estar,
val un duro cada tròs.
Els novios no tenen chent,
vinguen besos amorosos;
qué felisos, qué dichosos;
s’ afet fosc…, y rés se sent.
Estich ya l’ arrós menchant
qué deliri y qué plaer,
més felís ya no puc sér,
soc dichós; seguix fartant.
De lo molt qu’ han ensomiat
se desperten ullerosos,
perque els menchars amorosos
donen gran debilitat.
Mentres que yo, molt ufano,
en un pollastre en la pancha
sense demanar revancha
soch molt felís; ¡siudadano!
Per aixó la comparsa
no te rés de desperdisi;
per lo tant es sacrifísi
cantar al amor en chansa.
Y per la dita raó,
fent al amor una feta
vullch mencahrme en tomateta
pa segon plat…
{un capó}
(…)
[2] Per qué es «dotsena de frare»
Segóns les cróniques conten
de les époques pasaes,
hagué una, en que vivíen
en gran opulénsia els frares,
fent y desfent á son gust,
á cósta dels torpes d’ antes.
Cobraben el /délme, qu’ era
lo qu’ els llauraors pagaben
com á tribut per les térres
ó contribusió pa els frares;
tots els añs, per la cullita,
cullíen del convent antes;
de déu solts, sen dúyen ú;
de vint, dos: les cóses clares.
Susú qu’ una vegá,
anant pasechant un frare
per vóra l’ horta de ú
qu’ era á tot eixó contrari,
li feren goig unes figues
molt bónes, napolitanes,
y com les cuidaba el amo
pera que no les furtaren,
se va acostar el hermano,
en intensió de comprarne.
-Pósemen una dotsena
de les més bónes, tío Chaume;
y el hóme ne cullgé dotse,
qu’ eren les que li tocaben.
-Así en falta una.
-¿Cóm?…
¿No ‘n té dotse ben contaes?…
-Es sért; pero en falta una;
es el /délme, tío Chaume.
-Qué, chéc, digué el llauraor.
-¿Cóm?…
-No yá /délmes que válguen;
yo li ha cullit la dotsena,
y no ‘m vinga en ronques, pare.
-¡Hóme, vosté falta á la orde!
Aném á casa l’ alcalde,
y hasta si vol traurá el conte
dabant dels dos, tío Chaume!
-¡Aném allá! Y agarrant
les figues, s’ encaminaren
sinse parlar, chano, chano,
paca casa del alcalde.
Apenes allí estigueren,
de la cuestió l’ enteraren,
y escampant totes les figues
damunt de la taula, el frare
va demanar un paper
pa ferli el conte á l’ alcalde.
-Vosté sap sumar?…
-Un póc!
-Pos sume ahí, prenga el llàpis.
Sis y sis, dotse.
-Sí, dotse;
li va retrucar l’ alcalde.
-De dotse, ¿no ‘n pórta una?…
-Sí, señor.
-¿Ahón está?…
-¡Calle!…
Pos te rahó; ¿tú la dús?…
-Yo, no, señor; -digué el atre.
-¡Pos pórtala, qu’ es la figa
que falta pa ‘l conte, Chaume!
Quedá convensút aquéll
y satisfet el alcalde,
y pera evitar cuestións
desde allí en avant en atres,
va fer posar en dos lletres
una orde al secretari,
dient: «El que venga figues
desde huí en avant als frares,
done per cada dotsena
una de torneta, y calle;
que si á contes va, son tretse
en la dotsena de frare.»
Alberto Añó.
(…)