[5] Lo blasó
Qu’ un senyor que porti sanch blava a les venes visqui en magnificient hostage, es cosa llògica y passadora, contra la qual ningú te dret a obgectarhi rès. Però quan un infelis protegit per la fortuna, te la desgracia d’ arreplegar quartos y la mala pensada d’ eregirse un palau, pera captarse lo respecte de les classes /pudíentes, y de ferse capdill de les democracies, pera compensar ab la consideració de la plebs les burles dels demés, ja ‘l poden plànyer, que de la seva vida s’ en podràn fer auques y romansos.
La desgracia més gran que pot tindre un home tonto, es esser amo d’ un palau y d’ un remat. Es un contrassentit tan tremendo que no hi ha manera de vèncel; per xo ‘l titellaire del /guignol del trust republicä, no dorm sempre que te son desde que va tindre la mala pensada d’ enlluernar a les generacions presents y venidores ab aquell monument de pasta de pessich que fa denteta als vianants que passen per la plassa del Mercadal.
Si les obres de construcció duren quatre dies més, lo desgraciat demòcrata acaba la seva vida víctima dels consells y enserronadas dels artistes a qui va encarregar que li fessin un palau tot lo aparatós possible pera que fos digne d’ hostatjar a tot un diputat provincial, en calitat de porter.
Ell va oferir colocació a un diputat correligionari y com que no tenia cap mes empleo a mà que ‘l de vigilant domèstich, va fe ‘l sacrifici d’ adoptar l’ inmoble a la categoria del porter.
Aquest sacrifici, que devia ser agrahit per les masses, no li ha captat gens de consideració. Los soldats del seu partit en lloch d’ esser benevolents ab ell, un dia van invadir lo seu palau y l’ esveràren als crits de traidor y renegat. L’ home demanà explicacions y va sapiguè que tot venia perque al panell que remata ‘l campanaret del inmoble, a mes d’ una galera ab bandera catalana hi havía una corona comptal. La casa d’ un capdill republicà lluint una corona comptal! Vil claudicació! Lo nostre hèroe quedà mes groch que la cera; ell no n’ havia hagut esment; jamai n’ havia vist cap de corona comptal, y per mes qu’ havia mirat y remirat lo seu panell resplandent com un sol, no havia atinat en que li pogués portar lo tremendo conflicte qu’ ara s’ veya a sobre. Consternat, abatut, pero ab energia suficient pera enténdreseles ab l’ arquitecte que en tal compromis l’ havia posat, anà a trobarlo y ab los ulls espurnejants li demanà responsabilitats.
-No se de que ’m parleu, senyor, va constestarli l’ arquitecte. No hi ha tal corona.
-Donchs qu’ es lo que hi ha al panell?
-Lo vostre blasó, senyor.
-Que es això de blasó?
-Una figura pel vostre escut; uns estalvis.
-Ah!… digué ‘l bon demòcrata radiant d’ alegria y satisfet de que l’ arquitecte hagués pensat en dotarlo d’ un escut com tenen les cases bones.
(…)
