EL CEL DE LA SOGRAS
En un poble de las Alberes
Cintat d’aibres y de falgueres
Vivia un home dissipat
Desvergunyt y desensat.
Tot o corria, plane y muntanya
Com si fos el caball d’Espanya.
Era un tal nommat Ferriol,
Signalat par fer portar dol
En mes de quatre paragueres
Sense comptar las llapineres
Mes a cop y cop de trescar
Va acabar par se coll trencar.
Tan pour lou van tenir enterrat
Quan al rector el va se ensorrat
D’un puls de terra ambe la pala
Va fer aqueix vosir de morale.
«Escuteu, carissim germans.
«Si saviu en quinas mans
«Ha caigot aqueix pecador
«Vos vendria mitge fredor.
«Al cel no ha pogut anar
«Cap san l’hi agues volgut manar
«L’han pas volgut al purgatori
«Qu’es par refrescar la memorie
«De los que sense n’habé fet massa
«Han fet a Deu alguna crassa
«A l’infern no anat tempoc
«Qu’es estat mal agunyat foc.
Are, Are, va cridar tot hom
Quina desditja aquet pobre home
Aquei si qu’es ben amagat
Ahon, rallam l’auram enjegat
Mireu, diu al senyor rector
Com par ell no y habia perdo
Vint pams mes avax l’han baxat
Amb las sogras l’en tancat.
