Eran marit i muller i tanivan una unica filla de casar.
Dos joves se son enamorats; ú feva lu llaurador, i l’altru era cavaller.
No sabent a qui darla, la muller diu al marit: «Vés de Salomó, que’l trobaràs, com al solit, a la cantonada i demana-li a qui dels dos joves podem dar la nostra filla».
Lu marit és anat i manifesta lu cas a Salomó.
Salomó, que teniva a mans una canyeta, posant-se a seura a cavall, li contesta: «Tru, cum paris tuos». Dit això lu deixa.
L’homa torna an casa i diu a la muller: «Creieva de trobar en Salomó un homa sabut, que tenguessi sal al cap, al contrari he trobat un homa maco; endivina lu que m’ha dit? M’ha dit així: “Tru, cum paris tuos,” i a cavall de canya se n’és anat».
Alhora lu marit, que no avia comprés las paraulas de Salomó, dona la filla al cavaller, dotant-la de un vistós patrimoni.
Després de un poc de temps que la filla era casada, veun que l’andament de la casa anava mal, i lu patrimoni minguava de dia en dia.
Alhora la muller prega’l marit de tornar de Salomó.
Lu marit vista l’insistencia va un’altra volta de Salomó, lu qual vist lu cas li respon: «Colgata tart i aixecata matí».
Tornat en casa, ripiti a la muller, tot arrabiat, lu que hi ha dit Salomó, però sense compendra mai lu sinyificat de las paraulas.
Així passa un altro poc de temps i las cosas pijoravan de dia en dia.
Alhora la muller diu: «Iò de demà faré lu que ha dit Salomó».
Era de istiu i ella s’aixeca matí i s’està a la finestra esperant de veura alguna cosa quant veu lu gendra, en companyia del servidor que tenia a mans una llanterna, que entrava al magatzem i que ne treieva froment, oli, fromajo ecc. pe’vendra.
Alhora la dona ha comprés be lu que va diura Salomó la primera i la segona volta.
Tru, com paris tuos, sinyificava que la filla fora fet millor casant-se am’ú de la meteixa sua condició.
Colgata tart i aixecata matí, sinyificava qu’era menester vigilar lu gendra perquè lu patrimoni no anessi mal.
