a)
Prolec
Sempre de inmemorial, á pesar de la mes ó meñs vichilansia del Gobern, ha habút asi en Valensia y en sos arrabals una porsió de chics perduts, be siga perque eren orfens y no tenien qui els cuidára; ó be perque eren fills de pares tan pobres, que no podentlos mantindre, els abandonaben; y ahí es quedéu, arregleuse com pugáu. La fam, que no te lley, els fea incheniosos pera buscarse la vida y viure sobre el terreno; la ignoransia de ses obligasions, com á homens y com á cristians, els se les fea quebrantar á cada trico; la llibertat illimitada de que gochaben, els deixaba anar sòlts per ahon volien, á ferne de les sehues: y els mals eixemples de atres chics mes aguadets y descadarsats de la mateixa taifa, els amostraben ya, molt ans de mudar les dents, tota clase de visis, á que se entregaben en sa chuventút á tutiplé. En l’horta, en lo mercát, en los murs, dins y fora, sels vea á totes hores, ó chugant ó fent mals. Pera el Estat eren una polilla; pera la sosietat un sobre-os; als ulls de la Relichó, uns indiets batechats. De ells, els que paraben en tambórs ó en gats denaus, eixos eren reys: la cordeta plana era acabar sa vida en los patibuls, y á bon lliurar en los presidis en condena de deu añs y un dia.
(…)
b)
(…)
En lo mercát de Valensia
el cabildo es numerós;
tots canten per gafaüt;
per eixe tó cantí yo.
En dos dies vach dependre
l’art de la escamotasió,
allaucherant els cabasos
dels descuidats compradors.
Quand furtaba una lletuga,
per ahon ni había un muntó
pasaba, y en lo peu una
n’apartaba en discresió,
y tirant en alt la mehua,
luego plegaba les dos.
Per eixes y atres destrees,
que per no ser vanitós,
calle, em vach fer en pòc temps
en eixe mercát, famós,
dels compañeros, la envecha,
dels que venen, el terrór.
A mes de dita prebenda,
em vach posar colector
del Delme y de la Primisia.
Els va abolír la Nasió,
mes yo els còbre per sansér
per atres lleys y atres Córts.
Pera cobrar eixe delme,
primisia ó contribusió,
de Valensia á Catarrocha
fas viaches y escursions,
y á la dreta y á la esquerra
en totes les direcsions,
y mas que siga Chiner,
yo sempre fas mon Agost.
De Valensia hasta Pusól
inclusive, es la estensió
de la segona vereda;
pero hiá esta distinsió,
que com es mes ric terreno,
es la cobransa machor
Quand ixc á dita cobransa,
tremolen els llauradors;
davant de mi van les plagues
de Echipte y de Faraó:
y seguixen els meus pasos
la ruina y destrucsió.
Yo no deixe fulla vèrda
alli ahon trobe la ocasió:
fas mal-bé mes fruits que menche,
estiguen o no en sahó;
també demane limosna,
y pille alguns rosegons,
y així algun plat de calent,
que sempre fruita, es dañós…
y els llauradors que no dorguen,
que si tenen distracsions,
a la mescla tambe cahuen
polles, patos, y coloms,
y si tenen roba estesa,
camises y pantalons.
Quand me canse de fer mal
en los camps y poblasions,
m’entorne capa Valensia;
y de la imachinasió
dels que varen ser robats,
el temps, que hó fa olvidar tot,
va borrant mes fechoríes,
y la mehüa filiasió.
(…)