(…)
Vehent la Ciutat el ser forsa en haver de sustentar la gent abarracada per llur pobresa y tenint tant falta de blat per no haver-ni ningú posat dintre, y també per los qui restavan, alcansà ab lo Concell Real que lo veguer lo anàs sacrestant per la Selva hi·l fes portar als pals, a set lliures deu sous la quartera, que axí se puga sustentar la Ciutat.
També considerant que los de las barrachas era gent menestrosa, mogué los ànimos de alguns a què so’ls donàs a cada hu un pa de una lliura de pes y un sou, hi·s reduí a tres-cents cada dia.
Contibuïren en aquesta almoyna lo Ardiaca de la Selva, Francesch de Mayà, y lo Ardiaca de Besalú, Francesch Pejoan, Vicari General, que los dos davan sis diners y cent y vuytanta pans y la Ciutat pagava los altres sis diners y cent y vint pans y a las criaturas se’ls dava sis diners. Fou cosa de gran consideratió, axí per lo sustento d’ells com també perquè no·ls obligàs la necessitat a voler entrar dins la Ciutat, que per eix efecte, y que no y entrassen gent ruín per a sequejar y robar las casas dels qui se n’eran anats, se posaren dos guardas fixas, la una al Pont Major, l’altre a la caseta de fusta prop dels arbres de l’Hospital.
Esta almoyna se dava, per mà del curat de sant Feliu, a la font del Rey, a las vuyt horas de matí, y de eixa manera se abstenian de entrar en Ciutat, que fou occasió de apagar-se més prest lo mal.
A la morbaria se posà un sobrestant per a què cuydà’s de tot lo convenient per los malalts, acudint la Ciutat ab tot lo necessari ab molta llarguesa y puntualitat sens que ningú pagàs cosa del gasto feya, y moltas personas, sentint-se encontradas, voluntàriament se n’i anavan que, a bé tinguessan que gastar, tenian més assistèntia, axí de remeys com dels sagraments, si bé ho feren los curats de las parròchias ab molta satisfació y charitat, que·s digué per cosa certa no moriren vint personas que no rebessan los sagraments.
Lo senyor don Bernat de Cardona, Ardiaca Major de la Seu, hi donava cada dia setanta pans de canonja a la morbaria y aprés contribuí en un pa per persona dels abarracats.
Tingué’s gran atendèntia y curiositat en morint-se o encontran-se en alguna barraca, los qui estavan cerca feyan avisar los batlles del morbo y se’ls ne aportavan a la morbaria si eran vius, ho·ls enterravan si eran morts y cremavan las barracas y las robas.
Al puesto de las barrachas eran per tot lo circuït, Vilarroja a las fonts de Monticalvari, de Sant Daniel; en particular sercavan los llochs cerca de rius o fonts, fou gran misericòrdia que, en tot lo temps hi estigueren, no plogué, que com no tenian possibilitat de fusta, les feyan de ramas y casas de pocha resistèntia.
En la morbaria se tingué gran diligèntia en enterrar-los fent uns grans valls y umplint-los de cals viva y, no abastant lo sementiri ordinari de l’Hospital, se valgueren de un camp cerca d’ell, que per sò al benehïren, y també de l’ensenyador, dit al Rem dels cavallers, prop del Carme.
També se tenia orde que, exint algú de una casa, si era encontrat hi feyan una creu vermella, y si moria de sobre una de negra y, després de purificada, una de blanca.
També se n’aportavan las claus, deixant la roba fins fos purificada per lo forn y neta, que era ab anbolichs la aportavan a casa lo Compte de Plasèntia, don Juan de la Nuça, posant-hi un bitllet, la tornavan aprés a sos amos, pagant la quantitat se’ls assenyalava segons més o menos.
Varen-se purificar las cases ab fums, ab erba seca y materials molt violents y costosos, que cada fum ne contribuhian una pessa de vuyt o la valor d’ella, que aleshoras eran vint-y-sinch reals, y cada istàntia de las se suspitavan era entrat lo malalt ho roba ne feyan. Fou lo inventor de assò un francès que, ja temps havia, treballava de sabater en ciutat, que·s deya Rosa, que s’a exparimentat restavan ditas istàntias ben netas y purificadas, que no s’a vist haja reverdit ni tornat lo contagi.
De las casas que·s llogavan ho pagava lo amo de la casa y lo estadant lo fer-la escombrar, eix diner rentrava a la Ciutat pus ella pagava los gastos dels perfums y los hòmens que desanfectavan.
Materials que·n trahuan als perfums y modo de fer-los
Segons la cantitat dels fochs s’i posavan los materials, per cent sinquanta que se’n feren al convent de Sant Francesch, hi entrà lo següent:
Primo: Vitriol, tres lliures. Sal mitre, tres lliures. Resina de pi, tres lliures. Mirra, tres lliures. Alum de rocha, una lliura. Arsènit blanch, vuyt onsas; arsènit roig, vuyt onsas. Suplimat, sis onsas. Sofre, tres lliures. Pega grega, una lliura. Pega negra, duas lliures. De Sabina, que·s una herba, quatre punys. Banya de crestat respada, tres punyats. Ginabrons, quatre. De olivas de llor, quatre punys. De nous de siprer, vint-y-quatre; tot picat grosserament y masclat. Se pren un brassat de herba de prat hi·s posa a l’aposiento enfectat hi·s llansa un puny bo sobre dita herba de dits materials y en lo punt, per desota, se posa foch ab una acha a quatre parts de la herba dita. Se tancan bé las portas y finestras de l’aposiento, segons la capassitat se fa un foch o dos y, en cada hu, s’i posa un bon puny de dit material.
(…)