Un epissodi de la riada
Carta que escriu un pages
que ha surtit del hort pel riu
á un atre pages que viu
á les cases del Regues.
¡Mano meu, quina diada
la del dissapte passat!
Los llamps y la barrancada,
lo riu anant de muntada
y un ruixat y atre ruixat.
Lo yayo que apropetet
de la llar murmura y resa,
mos va dí’l pobre vellet:
«No hai vist, ni sent jovenet,
may nit de tanta fieresa.»
L’aigua per amor de Deu
á cantes per tot rajava,
y eren paca allá á les dèu
quan… ¡pom! lo cel s’afonava
y cruixits per tot arreu.
¡Mare de Deu de la Cinta!
¡Ay, mano, cosa horrorosa!
Entre’l riu y la tronada
¡quina nit mes angustiada
pera l’horta de Tortosa!
L’aigua arribava al brancal
y mullava ya als bacons;
allavons entro al corral,
m’arromango los calsons
y pujem tots paca dalt.
Al tarrat passem la nit
arrupidets, sols resava,
sentint del aigua’l brugit
y entre’ls trons algún trist crit
que ¡socorro! demanava.
¡Pensa si esperava’l día!
Per últim ne surt lo sol;
baixo á veure si aigua havía
¡y l’aigua á clatell tenía
pera’l nostre desconsol!
«¡Pare… pare! dos llanchetes»
diu Joanet; miro y veníen
á casa nostra dretetes;
¡eren… los de les Roquetes
que á tot cristo socorríen!
Dos díes hi vam passá,
al dimats tornem al hort…
Manet, quan vaig arribá
ni una col hi vaig trobá…
¡Pensa en lo meu desconhort!
Per tot arreu ahont mirava
¡mes de tres pams de soldó!
¡tan ben femadet que estava!
Y entre mitj d’aixó pensava:
¡qui paga contribució!
Pero bamá que un sinyó,
que segons ne tinch entès
es lo que fa’ls estanquès,
li va maná al cobradó
de que no mos apremiès.
¡Ya veus tú si es trista cosa!…
Si sens dí alguna vegada
de que l’horta es cosa hermosa,
cóntals cóm queda aguiada
nostra horta de Tortosa.
Adeu, manet. Aspresions
á la dona y al cunyat;
ton amich, Rafel Copons.
—No se si hai dit que ham salvat
gallines, macho y bacons.