Exagerats!
Quantes vegades mos ho ham de sentir! «Sou massa exagerats. Ja m’agraden les vostres idees, pero no m’agraden les exageracions». Los uns mos diuen: «Exagerau la nota religiosa. Lo moviment regionaliste és una cosa purament patriòtica i res te que veure amb la religió. La afirmació cristiana de la Lliga espiritual vos te allunyats de molts que senten i estimen lo regionalisme». Uns altres diuen: «Exagerau la nota regionalista. Fins la religió la voleu catalanisar. La oració, lo catecisme, la predicació, si no son en català, ja no us agraden. No sabeu que per a les coses de Deu son indiferents totes les llengües, perque Deu les enten totes i no’n necessita cap?».
Amb los primers, amb los que no volen la intervenció de la religió cristiana en lo moviment renovador de Catalunya, poc hem de discutir-hi per ara. Esta negació obri entre ells i natros un abisme de idees, de sentiments, d’orientacions. Ens limitem a la afirmació neta i clara de que la religió deu intervindre en totes les manifestacions de la vida humana, ordenant-les totes explicitament o implícita a Deu, principi, fi i raó suprema de la nostra existencia.
En este article mos dirigim principalment als segons. Entre ells hi han amics nostres carissims, als quals ham vist ben apurats mes d’una volta, al demanar-los que posessen clar lo concepte d’exageració i que l’apliquessen a la actuació de la Lliga espiritual. Costa molt poc i fins fa d’home prudent i equilibrat acusar a un altre d’exageració, pero si’s vol fer-ho amb raó, cal demostrar que s’ha trespassat los limits de lo just o de lo prudent. Defensar una causa justa, no arribant mes enllà de lo que demana la justicia, valentse de medis justs-i prudents, mai pot dir-se exageració, sense abusar intolerablement de la paraula.
Feta esta observació, concretem la nostra resposta. I en primer lloc, en quant al catecisme. Dieu-me, sent les nocions de la doctrina cristiana les primeres que han d’entrar en l’enteniment dels xiquets, no és just que li siguen proporcionades en la llengua que li han ensenyat los seus pares, la única que ell entén actualment, i la única probablement que posseirà be durant tota la seua vida? No és això una exigencia innegable del sentit pedagògic i del mateix sentit comú?
I en quant a la oració, no sabeu que si la paraula ha de ser sempre la expressió natural i espontànea del pensament, això es molt mes necessari tractant-se de la oració, tal com la entén la ascètica cristiana? La oració deu ser exposició ingènua dels sentiments del cor. Tot lo que siga imposar-li oficialitats i ritualismes innecessaris es minvarli la força, és torcer-li son curs natural. Per això la llengua propia és per excel·lencia la llengua de la oració. Cert que la Iglesia te redactats los seus formularis d’oració pública en llengua llatina. Ho justifiquen raons d’alta conveniencia que ara no ham d’exposar. Pero mai la Iglesia ha excluït la llengua natural de la oració privada, no litúrgica. Al contrari, ne recomana l’us i ho practica en tots los pobles i amb totes les llengües de la terra. I sols la nostra llengua catalana havía de ser una excepció odiosa en este concert universal de llengües per a alabar a Deu? Que Deu entén totes les llengües! Evident. I per això mateix no hi ha cap raó per a que al parlar-li dixesem la nostra llengua i’n prenguessem un’altra. O es que al dirigir-mos a Deu ham de usar la lengua oficial, estatuïda pel Govern?
I per fi, en quant a la predicació, com pot atrevir-se un bon catòlic a acusar d’exageració una pràctica que’s deduïx clarament del Concili de Trento, que manen taxativament i d’una manera ben enèrgica les Constitucions sinodals de Tortosa i de toda la provincia eclesiàstica de Tarragona, i que han confirmat tants de Bisbes (molts d’ells no catalans) eminents en ciencia i espirit eclesiàstic? La exageració, lo que no pot passar de cap manera, està mes aviat en que aquells mateixos que tenim sempre les nostres converses en la llengua dels nostres pares, al pujar a la càtedra santa per explicar veritats que deuen ser enteses per tot-hom, haguem de parlar en una llengua, que serà, si voleu, molt perfecta i digna de respecte, pero que’ls oients los mes il·lustrats, no posseïxen mes que a mitges, i’l poble no la entén o la entén malament, com dia’l gran Bisbe de Tortosa, Vilamitjana. Això per part de l’auditori, que si mos fixem en l’orador, es un espectacle que faría riure si no’s tractés d’una cosa tan grave, lo que oferixen moltes vegades nostres sacerdots catalans, amb aquella dicció gramaticalment bàrbara i indecorosa per la mateixa llengua castellana. I lo pitjor és, que a sovint volem llegitimar este abús, dient que la predicació castellana fa mes elegant! No trobeu que tot això, ben mirat, arriba fins al ridicul?
La idea de exageració es una idea relativa. Hi ha exageració, com ham dit abans, quan se va mes enllà de la justicia o de la prudencia. Pero les fites de la justicia i de la prudencia no son precisament les que senyala lo nostre arbitri, sino les que marca la veritat i la rao objectiva. Es necessari, per tant, un coneixement ple de la qüestió, per a determinar los limits de separació entre lo just i lo injust, entre lo prudent i lo imprudent. Ademés, tot-hom mitjanament il·lustrat sab que la passió entenebrix a sovint la claror del enteniment i li fa perdre la visió exacta de la veritat, de la justicia, de la prudencia. Sols un espirit seré i il·lustrat te dret a determinar lo just i lo prudent. Sense estes dos condicions, il·lustració i serenitat de juí, es molt facil equivocar-se, sobre tot en certes qüestions tan aptes per excitar apassionaments.
Es ben clar que alguns dels que mos acusen d’exageració, estàn plens de passió i passió violenta contra’ls nostres ideals. An estos poc els direm. Fora inutil, car la passió no mos dixaría entendre. Es necessari que llur apasionament vaiga cedint, com de fet cedirà (ho esperem) davant la serenitat de nostra actuació, baix la acció pacificadora del temps. Pero si que mos dirigim als desapassionats, als imparcials, i’ls fem esta pregunta a cada u d’ells: Amic, t’has pres mai la molestia d’estudiar a fons esta qüestió? Has passat moltes hores meditant, no sobre les planes d’un periòdic, sino en els escrits dels grans pensadors i en els replecs del teu enteniment, les concepcions lluminoses del regionalisme cristià? Jo m’atrevixo a recomanar-te com a punts d’estudi, los capituls V, VI i VII de La Tradició Catalana, de Torras i Bages. Estic ben segur que després d’haver-los llegit i meditat, sentiràs una cosa així com penediment o afront, al recordar que has tractat d’exageració allò mateix que veuràs tan natural i tan logic, pot ser, pot ser… los colors rojos de la vergonya te surtiran a les galtes, i certament pararàs una mica mes de conte d’aplicar la paraula exageració a les persones i a les gestions de la Lliga espiritual.
