(Salutació)
D’un vapor garrit, hermós,
qu’
acababa d’arrivar,
els
verem desembarcar[1]
formant
agrup numerós.
Son viatgers molt ben portats
que la
nostre llengüe entenen:
¿d’hont
sortiren, perque venen,
perque
van acompanyats?
―Son d’ una invicta regió,
son d’un
poble hospitalari:
celebran
lo centenari
del rey
Jaume d’Aragó.
Venen d’empori, el més rich,
de
comers, industria y arts,
admirat
en totes parts
y de
nosaltres amich.
Volen veure aquest bossi
de la
terra catalana,
qu’
arrancá la tremontana
y en
mitx del mar va fluri.
Volen veure les riqueses
naturals
qu’ ell atesora,
el seu
clima qu’ enamora,
los
rastres de ses grandeses.
Veure bé tots els confins,
los
valls d’eterna verdura,
la
montanya que perdura
sempre
gornida de pins;
lo panoramich del plá
que besa
‘ls peus de la vila,
sobre roca
que s’enfila
custodiada
per le má;
los cims més alts ahont la gent,
en día
del tot seré,
la terra
hesperia veu bé,
al lluor
del sol ponent;
el mont Vedrá, magestad
que les
borrasques humilla,
cual
fidel guardiá de l’illa
y la
seva llibertat;
la
Formentera també,
los
freus y l’Espalmadó,
lloch
motiu d’admiració
del
propi y del extrangé;
els ridens, cual ningun més,
Santa
Eulalia y Sant Antoni,
pobles
que son testimoni
de
cultura y de progrés;
les riqueses del sub sol,
les
argentíferas minas,
y les
famosas salinas
pá de
pobres y consol;
el repleg qu’ ab digna afan
ha fet y
fá el nostre poble,
de lo
que ha tengut més noble,
de lo
que ha tengut més gran;
el monument dedicat
á
l’heroich Vara de Rey,
qu’ allá
en lo camp del Caney
ser fill
d’Ibissa ha probat;
l’historia del que va sé
dels
vils pirates terror,
y gloria
nostre y honor:
lo gran
mariné Riqué;
las costums, els balls y cants,
trasses
mercades á fons
per
velles dominacions,
sobre
tot dels musulmans;
l’illa, si, qu’ un temps va está
al cim
més alt de la gloria,
temps
d’imborrable memoria
que sens
dupte tornará;
la qu’ abrich doná y descans
als
primitius pobladors,
que
després foren senyors
dels
fértils camps catalans;
la que ferme ha sostengut
guerras,
lluytas, invasions,
sempre
rotllanla pendons
de la
patria en qu’ ha nascut;
la que may son bras negá
á las
empresas d’allí,
perque
té molt qu’ agrahí
als
nobles de l’Ampurdá,
que ‘l deber cumplint ab fé
á sas
costas arrivaren
y
valents la llibertaren
de les
mans de l’agaré;
la que les armas empuña
al
batallar sa germana
y sempre
vol y demana
lo
mateix que Catalunya;
la que d’iguals fueros gosa,
bonas
ideas cultiva
y al que
á ses platges arriva,
reb y
hospeda cariñosa.
Apretém més fort lo llás
de ferm
cariño sincer,
al
sentir el dols plaer
de
donarlis un abrás
á eixos nobles catalans
qu’
arrivats al nostre sol,
veurán
la mentida y dol
de mal
haguts informans,
que pintan injustament,
ab les
mes negres colors,
y
negántlis tots valors,
á Ibissa
y la seva gent.
Benvenguts sigueu[2], viatgers,
á Deu
siau quant partiréu[3],
y may,
per may, olvidéu
que son
vostros, tots enters,
els
ibissenchs verdaders.