La nit de Totsants no ix en mon pòble á la mar ningun mariner ni peixcador; dihuen que eixa nit no ‘s peixquen més que calaveres y creus (així nomenen mos bòns paisans á les estrèl-les de mar), creència que fonamenten contant una porció del fets, sens ducte casuals, pero molt curiosos. Entre atres, dihuen, y es veritat, que un any de la mitat del sigle XIX, una parella qu’ es va llançar á la mar la esmentada nit, en la primera calada, al desocupar el cop del bòu, vaen eixir, mesclats entre mòlls y lluços y peix de bestina, dos caps de persona; ú dels que encara el conegueren, era el de un mariner d’ Altea, que ab atres companyòns, algún temps abans, s’ havía anegat, gracies á una mestralada que va pillar la barqueta en mig de la bahía y l’ abocá.
Una atra vòlta, la esmentada nit, uns peixcadors, entre els que dihuen que anava un capellá, pero no d’ Altea, tot lo que peixcaren vaen ser creus (estrèl-les de mar), sens un peixet; y aixó que d’ aquelles vaen omplir un cabás ben gran.
Estes, y atres moltes per l’ estil, son les que còses que al racó del fòch es conten la nit de les ánimes per mos paisans, que no van á cap de puesto, llevant dels que tornen de la fira de Cocentaina, que, segons dihuen, els dona pòch gust el sò de les campanes dels pòbles per ahon passen, y els fa acaminar més que de pressa, á pesar de no anar ningú assòles.
Allí de llá del morret que hi ha ‘l nivell de l’ aigua en la mateixa punta de l’ Albir, mont conegut en la Geogradia per «Penyes de l’ Albir», está la Troneta, que es una ròca sobreixent de l’ acantilat, situada á metro y mig de la cara de l’ aigua. La figura tira un pòch á redona, y per aixó y per lo alterosa, té aquell diminutiu.
Es este punt molt estimat per els peixcadors de canya, gracies á la abundancia de peix; y ú dels que més la frecuenteaven era nòstre bòn amich y mestre, que apenes perdía ocasió, dominat per lo que ’n éll, més que afició, ya era passió. Una nit de les ánimes, ab tots els avíos de peixcar al còll, s’ en va anar cap á les penyes. El camí, una vòlta deixada la plaja, es de pròva pera el que no té costúm y el cap molt ferm. Desde ahon comença la montanya apenes si ‘s veu senda en els pòchs parajes que planegen alguna micona, pues lo qu’ es en la generalitat, que son acantilats, únicament per les ròques derrumbades y els eixints de les penyes (que no son molt soberchs) es pòt passar; segóns dihuen els aficionats de veres á la canya, pues lo que es el qu’ escriu, ni pensarho.
Al aplegar açí m’ enrecòrde de la simpática senyora d’ un mon vullgut amich, molt aficionat á la Rusticació, y fas constar que si aquella vegués les sendes de la sèrra del Albir no ‘s sonriuría al llegir que yo per tot lo mon no passaría per elles, com feu después que va vorer cèrt punt ahon yo, en temps pera mí més feliços, vaig passar valenta pòr.
Perdoneume, y avant en lo soçuit; pero fent constar antes que ‘ls viagers alpinistes que van á buscar emocións en les pujades dels Alpes, més fòrtes les tindríen en l’ Albir, pues en més de quatre puestos tindríen que tirar el garròt pera, ab les dos mans, agarrarse als fenolls marins, y ab les dèu ungles á les arenoses penyes á fi d’ evitar un bot de més de cent metros; la sòrt del qu’ es despenya es que cau en blanet, pues va á parar á l’ aigua.
Recitant vèrsos del «Tenorio», al eixir del pòble; de «Don Alvaro», per la plaja; de «Flor de un día», per el Racó del Albir; y mut ya per la sèrra, caminava en busca de la Troneta el rey de la canya. Ya allí, mostega que mostega, y vinga de bromejar; pero li estorbava ‘l sò de les campanes que ‘l ventet de tèrra li portava á la orella.—¡Maldites campanes y ventet! …y la mar lluentejava més que atres vòltes… y allí una llumeta… no, peus lo que es aquella pareix flama. ¡El dimòni de les campanes!¡Calla, ya piquen!…—Tirá fòrt de la canya, y del aigua ixqué un bulto gran, que al pegar contra la penya feu ruído d’ hòs fofo…—¡Una calavera!—diu Cabiró, y tirant la canya, sense arreplegar els demés arreus…¡cametes, valeume, arrapant per les penyes, més mòrt que viu, cap Altea.
Al endemà de matí, ya repòst del valent susto de la nit d’ abans, s’ en aná, después de oir tres misses, á arreplegar els avíos de peixcar, y…quína no sería la sehua sorpresa al vorer en la Troneta, al costat de la barça, cabaçet y demés arreus de la peixquera, la canya arrimada á la penya, sostenguda per el fil que s’ havía enredat en les bojes y demés herbes, y enganjada al am una llangosta, primera y última que ‘n tota sa vida agarrá ab la canya.
Demés está ‘l dir que no torná á peixcar la nit de les ánimes.
