Bme-1918-1.1
a) Carabasses i aglans
El Bon Jesús i Sant Pere
anaven pel mon. El Bon Jesús mostrava a son Deixeble les marevelles de la Creació.
I, passaren per un hort de
sindriars, am sindries com-e gerres, i de carabasseres, am carabasses com-e
covos.
Devant tantes marevelles
Sant Pere estava am sa boca oberta.
I com que sa calor
apretava, entraren dins un bosc i se assegueren a s’ombra fresquívola d’una
Auzina ufanosa: sa soca era com una torra; sos brancatjes, arbres; i per
entre’s fuyám atapit, els aglans hi estaven a punyats i ambostes.
Sant Pere restá mut,
pensatívol.
—Idò, Pere; què no
t’agrada açò?—li digué el Bon Jesuset.
—M’agrada i no m’agrada,
que son dues rahóns, (contestá Sant Pere). Trop, Mestre, que ho haveu posat al
revés. Aquest abre tan gròs, te sa fruita menuda, i aquelles plantes de verger,
que no son mes que herbotes, fan fruites desproporcionades. Jo haguera penjat
ses sindries o ses carabasses a s’Auzina; i que ses carabasseres féssin aglans.
Mentres deia açò Sant
Pere, un aglá li caigué am tanta força demunt es cap pelat, que li feu una
bodonya.
—Mestre, perdonau,
(exclamá es deixeble); vui tornar sa paraula enrrera: trop que ho fereu be i
rebé. Ses Auzines no poden fer mes que Aglans menuts. (Si fos estat Carabassa,
aquest que m’ha pigat demunt es cap!…)
b) Es bondrell de pa
A una casa meca dels
encontorns d’Alahó, an es camí de Torrauba, hi vivía una familia nombrosa i
pobríssima. Pare i mare, estrexinant-se fent feina, en prou trebais podien mitj
assassiá tantes boques.
Un vespre, a hora de
colgar-se, un pobre pelegri’s presentá demanant, per amor de Deu, un mos de pa
i un recó per passar sa nit.
De pa, n’havía quedat un,
menudet, damunt es ravol; pero no bastava per es barenar de l’endemá. ¿Quand
tornarien a pastar?… A la casa no hi havía farina, ni gra de què fer-la.
Reberen amorosament es
pobre pelegrí; posaren a sa taula es panet orfe, damunt un cányum mes blanc que
la neu; i, fet es sal-i-aigu bróix, casolá, es pelegrí es prengué una bona
escudella de sopes. I per descansar li donaren es llit milló de la casa. D’es
panet en quedá un bondrell[1], que deixaren damunt sa
taula per es barenar des pelegrí.
Al endemá, quand
s’axicaren, es pelegrí ja no hi era a la casa. A sa taula, damunt es cányum, hi
havía es bondrell de pa, que hi quedá es vespre.
—Se’l haguera pogut endur;
per noltrus, no n’hi há per començar…
I, maquinalment, perque ho
feia cada día, sa mare bullí es sal-i-aigu, i des bondrell de pa, llescant-lo,
umplí es plat de foc de ses sopes, sa racció habitual de sa familia…, i
encare quedá un bon bondrell de pa.
—La manna, la manna!…
exclamaren tots.
I d’ell ne dinaren í soparen;
i es bondrell, la santa manna de Deu, durá fins que van haver replegat per fer
pastarada.
I mai mes aquella familia
patí de falta de pa; molt al contrari, semblá que‘an aquella caseta meca
s’abundancia hi vessava continuament, de manera que sa gent veinada conexía als
seus casulans per l’Amo Avença i Madó Avença.
I axi s’han conegut, fins no fa gaire, els seus deixendents.
I avui, an es camí de
Binicossig, i veynat de Torrauba, hi ha un llogaret que’s diu: Son Manná.
[1] Corregim bondrel.