Bm-1500*-3
(…)
Lo ric:
Home tan
benaventurat
no crec vuy en lo
món sia
com jo, rich y
prosperat,
qui tants de béns he
guanyats;
a penes nigú heu
creuria.
Tinch vinyas,
tinch olivars,
censals, terras
de conrar
y de ducats milanars,
moltes sedas y
brocats
y molt més que en
vull comprar.
En matall, tinc or,
argent,
gran nombre de pedres finas,
ab què guanye cent per cent.
De robas, gran bastament;
plenes tinch moltes botigas.
Molts graners, sitges y pallers,
tots los tinc plens de forment;
de vi, oli, molts sallers
i encare me’n
sobren més,
que·m causen gran
pensament.
Las botigas craixaré;
dels graners faré lo semblant.
Carestia esperaré
y molts més diners n’auré.
Mos béns aniré aumentant.
Pobra fui en
veritat.
Rich me só fet ab
mes mañas.
Turriburri e
menjat,
a monarca só
pujat.
He fetes dos mil
marañas.
Y fent cabal del
menjar
y amb poca
concièntia,
dexant parlar qui vol dir,
me só vingut
enriquir:
mirau la gentill
prudèntia!
Alegre’t, ànima
mia,
i frueix de tant
de bé!
Menge, beu amb
alegria,
que si dosents añs
vivia,
tot quant tinch
no acabaré!
(Ix la Mort, i diu:)
La Mort:
Ten-te, foll e
insensat,
perque amb mi has
de venir.
Tot lo que has
aplegat
a estranys serà
donat
y tu no hu poràs
fruir.
Lo rich:
Oh Mort, com véns
impensable!
Com me trobes
descuidat!
Deixa’m per esta
vegada;
torna una altre
jornada,
com stiga preparat.
Mort:
Per te culpa as viscut
sens pensar la tua fi.
Oblida’t de te salut,
recort nunca has agut
de déu, de tu ni de mi.
Lo rich:
Mort, vés als malalts y pobres
qui an de viura penat.
No em fases tan malas obras;
mira que tinch béns y robas
y largament què gastar.
La Mort:
Nunca tingueres recort
dels pobres y miserables
y are els precures mort,
an els quals as fet gran tort
com òmens
abominables.
Lo ric:
Lo pobra manastarós
vivint suspira y
plora,
de la mort tan
desitjós.
Mes a mi, tan
abundós,
lo viura me anemora.
La Mort:
Ab major seguratat
caminen del món
la via
los pobres que
has menyspresats,
que tu, qui t’ets ocupat
en nodrir te avarícia.
Lo rich:
Diners meus,
ajudau-mè,
desliurau-me de la mort.
Mort, si’m deixes, io·t daré
tot quant tinch y restaré
nuu, que de tot me conort.
La Mort:
Vulles o no, dexaràs
tot quan tens no sabs a qui
y tot nuu ab mi
vindràs
an loc d’on no axiràs
fins vinga[1] del
món la fi.
Lo rich:
Diners que jo
tant guardave,
jo us prech no·m
desempareu.
A vosaltres
adorave,
jo us servia, jo
us amave;
vosaltres éreu
mon déu.
La Mort:
Nuu ets vingut en
lo món
y nuu te n’as de
tornar.
Les riquesas de Déu són,
mes lo mal ús te
confon
ab què·t pogueres salvar.
Lo rich:
Oh, ara conec la
arror
en que tostemps e
viscut!
Oh, quan me fóra
millor
tenir de Déu la
temor,
y no morria
perdut!
La Mort:
Ton viura és stat dormir
y ara t’ets despertat.
Quant pensaves
molt tenir,
a la ora del
morir
en las mans buydes ets restat.
Lo rich:
Quan jo més ric
só estat
are més pobra
seré.
Res de bé no he
obrat.
Lo mal just no he
tornat.
Eternalment ploraré.
La Mort:
Plora, plora, variable!
Que per ser rich un moment,
riquesa inestimable
y paradís perdurable
as perdut eternalment.
(…)
[1] Corregim finga