Francesc Ubach: Albada

Nina, la nina, á quí per tendra y pura
la font retrata en son brunyit cristall,
deixa ta cambra y fins á mí devalla,
que ansiós espero já ton front besar.

Ja l’ alba trenca, ja la flor esclata,
las aus pidolan, la boirada plou,
l’ aura rondina refregant los cánams
y canta en las ombrías l’ oriol.

Deixa ta cambra, ma gentil nineta,
aplega la filosa y vina ab mí,
qu’ espera l’ arma de ton bes la sava,
que de tos besos, l’árma mia, viu.

Los cants del rabadá l’ eco ressona,
lo vent aplega ‘l só dels picarols,
brandeja la campana de l’ ermita,
y baixan fins al riu los falsiots.

Nina, la nina, á qui mon cor estima
per bona y carinyosa, baixa já,
que vuy mes voltas que la mar té gotas,
dirt’ lo que adoro de tos ulls lo blau.

Ramells de flors los bons pastors teixeixen,
ja serra amunt las pastoretas van,
sospirs s’ escoltan, las ovellas balan
y vola ‘l papalló pel ginestar.

Deixa ta cambra, ma gentil nineta,
deixa ta cambra y vina ab mí ben prest,
que set ja sento de besar tas galtas,
ab la trena al jugar de tos cabells.

Nina, la nina, de mon cor l’espransa,
vina á mos brassos y seré felis,
desperta nina, que ja ‘l jorn despunta,
devalla nina, que esperante estich.