Bm-1858b-2
L’aubatet
No
ploréu, no ploréu, mares,
si s’moren es vostros nins,
ponsèlletas que s’esfloren
antes que s’puguen obrir;
que l’bon Jesus las trasplanta
á un terreno mès felis
hòn no hi há perill que s’secan:
s’uy de Dèu las fa florir.
S’aubat duen á San Tritlo
dins un baulet garrit,
forrat de lama de plata,
vetetjat de galó fi;
llòba y ruquetet en randa,
va vestit de Sant Lluis;
xinetla colòr de rosa
y un hermòs lliri en els dits;
pipèllas mitx aclucadas,
á sa bòca un dòls sònris,
com si dins es bres dormia
engrònsat per xerafins.
Cuant sòn en el cementeri,
el rodetja gran gèntiu:
sas donas es frònt li besan,
es frònt de lliri mòstí.
Tòt es plors á dins ca’ sèua,
sa
mare s’estremordí
com
va veurer que sen duian
lo
sèu fill, tòt son ecsis!
De tant plorar fatigada,
tòts
es sèus mèmbres cròxits,
tòtas sas forsas perdudas,
poc á poc se condormí.
En es ple estaba sa lluna,
era en punt á mitja nit,
cuant de repènt se desperta:
que la cridaban sentí.
Sentí una veu melodiòsa
mòlt delicada y sutil,
que dòlsa, dòlsa sonaba
dins son cor adolorit.
—Aixúga s’teus uys, ma mare,
(aquèlla veu d’amòr diu,)
alégret, que are es un ángel,
es un ángel es tèu fill.
Com s’ultim perfum que ecsala
s’asutzena en es jardí
cuant baixa de sas montanyas,
s’ivern
de boiras vestit;
així s’animeta mèua
des
cos innocènt surtí:
¡cuant
delitòs, mare dòlsa,
va
essèr mon derrèr sospir!
En el cel tinch pare y mare,
per
germans es xerafins:
los
tèus plors, ma mare, aixúga,
qu’es un ángel lo tèu fill.—
No ploréu, no ploréu, mares,
si s’moren es vostros nins,
ponsèlletas que s’esfloren
antes que s’puguen obrir;
que l’bon Jesus las trasplanta
á un terreno mès felis,
hòn no hi há perill que s’secan:
s’uy de Dèu las fa florir.