[Guillem Roca i Seguí]: Sonet de paraules monosíl·labes

Bm-1812-2

Soneto de paraules monosítlabas que diu un
enamorát a certa señoréta.

Donaré un quern de pessetas a n’es qui hen
fase     

    ¡Ay
Bel Rius! jo per tu ja fas es qüech:

    creu
que hem té es bé que het vull, mort com un magh,

    yo
ja no méngh, ni bégh, ni pix, ni cagh,

    ni hey vétx, ni rall, ni rich, ni dorm, ni segh.

 

    Quant jo vetx, que de tu res mes
hen tregh

    que un no com els dos puñs, hem
pos tan flach,

    que no em serv drét, y just com
un buyt sach

    caig a tos peus, que ab gust sols baix d’ells
jegh.

 

    Vols
que m’als? Da·m sa ma que jo no puch,

    y tot quant crech[1] es que l’hem dons un pich;

    mes
tan gran be no es fet per tan gran ruch.

 

    Puis si no puch fer res, sols al fi et digh;

    que de ta neu si pots, m’hen
dons un poch,

    qui mesclh un poch de fret ab
mon gran foch.