A penes començaren a remar los inglesos de la llanxa quan luego se posà a ploure i se mogué un gran vent. I jo, com no tenia la capa, que me la tenia lo comte de Llar, haguí de reparar la pluja ab lo sol gambeto de borata, durant més de dos hores que tardàrem arribar a la Capitana d’Inglaterra i en lo camí vomití tot lo dinar i moltes aigües. I arribats allí (tots mullats i jo mort de fred del gran vent, trastejat del gran vòmit i les cames gelades de la gran humitat del fang i aigua del carrer de Jesús i ab la tristesa d’haver deixat ma muller i fills) la llanxa, per la gran tempestat, mai se podia acostar a la Capitana i quan a hi era prop, venia una gran onada i l’apartava un tret de carrabina lluny, de modo que ab diferents refregues per poder-nos acostar passàvem més d’un quart. I per últim, essent ja la llanxa a punt de desembarcar-nos cerca la Capitana i jo invocant a Maria Santíssima no em deixàs en aquella ocasió, prenguí la corda per muntar al vaixell dende la llanxa i a la que la tinguí vingué una gran onada i se n’aportà altra vegada la llanxa un tret de pistola lluny del vaixell; i jo me quedí penjat en la corda, sens saber a on posar los peus. I veent-me així penjat, un inglés que estava a la vora d’un forat d’artilleria me prengué sota les aixelles i per dins lo forat de l’artilleria m’entrà dintre al quarto de la primera andana i després jo pugí dalt i a l’antecàmara, antes d’entrar a l’aposento de la popa (que era un aposento molt gros ab 4 pilars de pedra marbre al mig) viu una grossa artilleria al costat d’un armari o guardaroba i damunt del guardaroba una capa de grana. I, més mort que viu, m’ajupí entre mig de l’artilleria i del guardaroba —que no hi havia més lloc que algun pam i mig d’amplària— i m’emboliquí i cobrí les cames i peus ab la capa, i passí allí la nit sens sopar ni tenir sols ganes de mourer-me, invocant a Maria Santíssima, ab qui jo confiava, creent era ja arribada ma postrimera hora. I després, en lo discurs de la nit que passí sens aclucar los ulls, m’agafà tres distintes vegades tal rampa en les cames i peus que feia uns crits que los inglesos estaven atordits i llastimosos d’oir-me sens entendrer-me, però regoneixien tenia molt mal.
Arribats a la matinada del dia 15, veent-me les mitges totes mullades i fangoses i considerant que aquella humitat m’havia d’emmalaltir, viu un minyó del mateix vaixell i li diguí si em volia eixugar aquelles mitges al foc. I dit minyó, com era inglés, ni d’un modo ni altre no m’entenia i després, ab signos i fent-li tocar les mitges i fent jo com si les escalfava, m’entengué i li amostrí un parell de reals de plata, i lo dit minyó me les eixugà un poc. I veent jo que encara eren mullades i estant-me jo encara ajagut a terra viu passar un cavaller, dit Don Félix Martin, i li diguí si em volia fer pler de veure, per lo vaixell, si em trobaria un parell de mitges. I dit cavaller me’n trobà un parell de llana, obscures, que en paguí 7 reals de plata. I no obstant ser de llana me les posí sota i deixí les altres blanques, i me posí damunt de les de llana les de seda. I després, me n’entrí a l’aposento de la popa a on era lo virrei ab los demés cavallers i dit dia arribaren en dit vaixell tots los altres cavallers que s’eren quedats a la llanterna la nit antes, ço és lo pare frai Fernando de los Angeles, lo pare Ignasi March de la companyia i lo pare Josep de Rocabertí, també de la companyia, i lo pare Josep Claver, síndic de Stes. Creus, de modo que érem més de 80 a l’aposento de la popa i tots, del marejament, jèiem a terra ab una contínua basca i los demés contínuament vomint. I a les hores del menjar, los que menjàvem a la taula d’estat nos hi fèiem a cops de punys i qui no era llest no menjava; i jo estiguí casi dos dies sens menjar. I lo virrei un dia, estant dinant, veent-me ajagut a terra mig mort me digué: Señor Dr. Pallejà, ¿cómo no come? I jo li diguí: Señor no puedo que estoy con grande opresión de coraçon. I ell me respongué: Hombre, come y vomite, que siempre se quedará algo. I m’envià dos aucells rostits, de la grandor d’un tord o guatlla cada un dient que me’ls posassen allí a terra, contra de mi. I dit virrei me tornà a dir que comiese. I jo viu que dits aucells no eren mig cuits i, això no obstant, aní espilagarsant-los de les parts a on eren més cuits i ne deixí de 4 parts les tres i sens mourer-me d’un lloc posí lo plat sota una taula que tenia al meu costat.
(…)
