Habent un tal Senyor Prudenci enviat un fill, anomenát Juliá, á una Ciutat de Catalunya á estudiar Retorica y Filosofia, repará, que tornát á casa no feya aquells actes de Religió y devoció que acostumaba, que no practicaba ab ell, ni ab la sua mare aquells senyals de respecte y submissió á que lo tenian inclinat desde petit, que no tractaba als germans, germanas y criats ab aquella afabilitat y amor que acostumaba, y sobre tot sabé, que parlaba de las cosas de Religió ab molt despreci. Per lo que, temént que fos enganyát de algun mal company, ó que hagués llegit algun llibre dolent, lo cridá á part, y li feu evidencia de una conducta tant irregular, y poch conforme á la bona criansa, que per si y per los mestres li habian donát: Lo meu honor y lo de la mia familia, lo ser jo ton pare y pare catolich, me obligan á procurar per tots los medis possibles, que tu ab la tua conducta, tan poch christiana, com impolitica, no la desacreditias, ni la denigrias: entengas Juliá, que los fills son un diposit que Deu posa en las mans dels Pares, del qual debém donarli compte; y que si per nostra culpa se perden, Deu nos perderá per sempre, y per cumplir aquesta obligació te he donát Mestres, perque te instruissen, no sols en las lletras humanas, sinó també en lo mes principal, que s’ la Doctrina de nostra Religió.
Al ohir Juliá aquestas últimas paraulas, feu una mitja rialla burlesca, y digué: Jo pare, en los estudis he adquirit altres majors llums de las que me donaren los primers Mestres; y los llibres que he llegit me han desenganyát de aquellas supersticions y tonterías, que aprenguí quant era noy: ells me han fet coneixer, que un home de judici, y que te lo ús de la raho expedit, com so jo, no déu creurer tant fluxament, com la gent ruda é ignorant las farsas que nos contan los Sacerdots, que no han llegit sino quatre llibres rancis, y son tan ignorants com la gent del camp.
(…)
