a)
Als fills de la tèrra del gè
En temps antich rònegament se publicaven els nòms y els fets dels nobles y d’algú que atre plebèu que sobreixía molt en be ó en mal; dempuix, degút al influix del cristianisme que declará á tots germáns, y feu hèroes dels apòstols y dels sants, y mes avant, efècte de la major facilitat en les comunicacións y relacións de unes nacións, provincies, pòbles y families en atres, lo qual ha portát un canvi radical en les idees, costums y gusts, es pòt dir que tot se publica, contribuint no pòch els retratos á eixe resultat, supòst que hui’n día no queda ja gat ni gós, per diro aixina, que no’s retrate. ¿Qué estrany es, puix, que nosatros també, seguint la corrent gineral y contant en l’ajuda del illustrat Mestre en gay saber, D. Lluis Cebrian Meçquita, doném á coneixer alguns Tipos, modismes y còses rares y curioses de la nòstra tan garrida com volguda patria gica?
Encara qu’el títul diu ja tot lo que puga ser la present obreta, devém previndre n’obstant als que la llixguen, y mes si son del terreno, que no s’ham proposat en ella abojornar ni fer mal tèrç á nengú, perteneixent com perteneix al gènero festíu y siguent com es de pur y honest pasatemps; y com vullga que no més tractém de presentar á la vista de tots una modesta galería de retratos de persones, dijos y còses referents á la història y tradicións de la nòstra tèrra, creém que ningú pendrá á mal el vóres retratát en ella tal com es, huapo ó lleig, en defèctes ó sens ells, ni se burlará del seu vehí pensant qu’éste també pòt burlarse d’éll.
Baix d’eixe supòst, y tenint en conte que la vida de hui es més treballosa que ha segut may, com á que oferix moltes peripècies y contrasts que abans no’s coneixíen, fentmos entrar á sobint un malhumor y desfici que no hia qui m’hos aguante,… ¿de quín mitj m’hos valdrém per a tirar pronte fòra eixa tristor y malestar que á lo millor m’hos consumix? ¿No’s veritat que, dempuix d’encomanarse primer á Deu y als sants, qu’es lo principal, convendría també tirar ma d’un llibret com este, pera acabarmos de descarregar y desentabuyxar el cap, y ríuremos uns de atres al vore quánt tontos som de pendre les còses tan fòrtes, ja qu’en això no fem mal á ningú ni tampòch m’hos còsta cap de diner? ¿Y quí no s’alegra també y dasta li cau la bava y plòra tot á un temps de gust, quant li conten qüentos vells y baralles nòves del seu pòble? Qui no fa prèu d’eixes còses ni desfruyta parlant ú oint parlar d’elles, no’s hòme de gust ni te amor á la camisa que pòrta damunt. Vaja, puix, anímense vostés en pendre, es dir, cómprenlo y llíxguenlo tots els bòns valenciáns del antich reyne, en les vel·lades del ivèrn y en la fresqueta del estíu, segur de que no s’arrepenedirán de haverse fet en éll ni de llegirlo de cabo á rabo, com solém dir.
Molt servidor de vostés,
L’Autor.
b)
Adobaór (l·) de còcis y llibrells
M’hos burlém dels italiáns perque fan mal de cap dasta les aranyes tocant els seus orguenéts; dels húngaros perque no saben més que fer ballar orsos y mones al sò del panderet; dels franjutes perque, fets uns Sanjos Pances, sempre van en lo seus rocinantes tocantmos la pinta pera capar pòrchs, quant no van carregats en los carrets de asmolar tisores y gavinets; y á tot asò, no reparém en lo nòstre adobaór de còcis y llibrells, que, desastrát com es éll, casi sempre en la turca al cóll y fent eses per los carrers, en lo saquet tirát al muscle y la trompa davall del braç, va recorrent els pòbles fent forats y posant gafes als tifells trencats. ¡Quín ofici, válgam Deu y sa Mare! Y en éll menja y beu y vist com pòt, si be pera no morirse de fam ni anar amostrant el cul, s’ha donát també últimament á encadenar rosaris, vendre rateres, entelar cedaços y apanyar paraygües. ¿No’s veritat qu’un tipo com éste mereix consevòl còsa? Puix per això s’en ham recordát d’éll en estes fulles, y volém també cantarli esta cansó:
El que tifells de fanch cuyt
apanya, es l’adobaór;
y s’el te per baix ofici:
¡vaja un mon calumniahor!
Pero si així com es tan pòbre, fora ben rich, encara que’s bufara com ara, molts li miraríen el pèl d’atra manera; el que te dinés, te tot adrés y la filla del rey si la volgués, que díen els vells; lo demés es ayre.