[2] Nóstre teatro
No volguera ser el primer en donar opinións
sobre el teatro valensiá per considerarme el
últim dels afisionats a escriure; pero ya qu’ els
amics m’ eu demanen, allá va la meua opinió,
que si no té la argumentasió necesaria ni la
valía de una bóna firma, en cambi té la volun-
tat de un valensiá, tal vegá egoíste, pues vol-
guera que Valensia fora lo millor del mon.
El teatro valensiá deu ser per presisió, per
deure, per obligasió, teatro veritat, comédia o
sainete en tota la extensió de la paraula, adap-
tat a la vida real lo més posible, portant a esse-
na eixemples de cultura, de cariño, de educasió.
Cada vagá que presénsie un estreno dels
que, per desgrasia, huí tant abunden, de asunt
chavacano, argument inverosímil, equivoc re-
buscat y a vegaes asquerós, atres que fan aulor
a castellá de un hóra de camí, no puc remedia-
ro, se me subleva la sanc y sent vergoña per lo
que de nosatros puguen dir els forasters, y el
mal presedent qu’ en el públic pórten eixos
prechuins.
El públic valensiá no es chavacá ni burdo,
com molts creuen. Es un públic sa, franc, ale-
gre, sensillo, rialler. Es un públic fásil de durlo,
tant a la risa com al plór; un públic que sent,
que veu en gust les cóses seues y no li dól
aplaudir les essenes valensianes.
El may prou plorat D. Chuán Colom digué,
referintse a este asunt: «¡Que fasil es fer riure…
pero…qué difísil es fer riure!»
Esta es una veritat de molta fórsa, que de-
bem tindre en conte sempre…sempre…
En chistes de retruécano intensionat y {por-
caes}, ¡/qué fásil es fer riure!; pero en chistes
de bóna lley y situasións veritat…¡/qué difísil
es fer riure!…
Sitaría eixemples de óbres, hasta de autors
encumbrats, en les que se tróben a grapats es-
tes cóses; atres, que a conte de favorir als va-
lensiáns nos perchudiquen, traent a relluir les
nóstres faltes y descarnantles tretes de quisi.
Pero no vullc ferir susseptibilitats, inclús la
meua, pues que yo també tinc llagues en les meues óbres.
¡Ojalá sabera yo escriure tal com eu pense!
¡Qué més volguera! Me pasa com a la macho-
ría dels que tenim afisió a emborronar cuarti-
lles. Escribim com podem, no com volem.
La comédia y el sainet deuen tindre clars y
oscurs en el diálec, que armonisat en pinsellaes
tristes y alegres, fasa, al mateix temps que
distraure al públic, pensar en lo que ha vist. El
inolvidable mestre Escalante nos presenta her-
mosos eixemples, dignes de imitar. ¿Per qué
no procurem {tots} rechenerar este teatro nós-
tre, puesto que el públic encara no está visiat?
Eixe es el pensament que tinc sobre el tea-
tro rechional, y que mal trapasat espose, aca-
bant per dir: /que sé cóm deu ser, pero no sé
escríurelo.
J. Peris Celda.
