Bme-1858-12.2
Quertille
des dielecte menurquí
Fins
are, per epêndrer es menurquí, em egud de seguir dós quemíns mólt upusads y qui
nó cunduexen e un metéx fi. Per mèdi de se cunverseció y trattu emb es nostrus
peisans, sebem es menurquí exí com se parle evui díe; y mediant ets eleménts
escrits de que mus servim, eprenim un altre llenguatje qui nó cunsone
eczactemént emb es nostru. Cuant vulem escríurer, u em de fér en quetelá,
velenciá o bé questellenisant ses nostres espressións; però, si nó’n sebem en
menurquí, qui’s es perlar que més usam, com n’em de sêbrer emb un altre
llenguatje qui, e més de ser distint, nó’l prectiquetjam casi mai? Per
pruduirmós bé en menurquí questellenisad, es precis cunêxer s’etimulugíe de
tóts es térmes menurquíns y questellans; per espresarmós bé en velenciá o
quetelá, es indispensabble sêbrer es modu com están cunstruides tótes ses
peraules velencianes o quetelanes; y noltrus, nó solemént querexem en general
de tóts equets cunexeménts, sinó qu’esteim despruvists de réggles propies. Res
d’estrañ es, per lu tant, que pusem desberats e nes nostrus escrits, que mus
espressem emb un llenguatje qui nó’s velenciá, quetelá, ni menurquí, y
qu’escriguem tant diferéntmént uns dets altres.
Com
equeste petite pruducció nó’s altre cose q’une quertille, nó deurie cuntenir
més réggles que ses precisemént necessaries per epêndrer de llegir; nó ubstant,
crec que contribuirá e fér més eceptable es mètedu que prupos, si, per
escríurer de se menére que perlam, eñedesc ses siguénts:
Primére. Méntres nó tenguem dicciunari,
en lloc d’enar e cercar s’etimulugíe de ses nostres peraules e nets altres
llenguatjes, lu cual es sumemént difícil per se generelidat, cunvé escudriñar
ses lletres en que les prununciam y escriurerles segóns es queracte propi des
nostru dielècte.
Segóne. Per sêbrer quines són ses
vertedéres lletres finals d’equelles peraules equebades en cunsunants qui e
primére viste nó’s poden cunêxer bé, mus veldrem des derivads. Exí per
escríurer castig, cric, lletj, témps, cep
y estimad, veént qu’es séus derivads són: questigar, crique, llétje, tempural, cepet, estimade; y nó questicar,
crigue, llétxe, temsural, cebet, estimate, puserem per lletres finals g, c, tj, mps, p y d,
epesar de que entre cric y crique i agi se diferèncie de c y q; pués per reó des dós
sunidus de se c, se quenvien dites
dues cunsunants mólt frecuéntmént.
Tercére.
Com ses vucals qui verien, an d’estar pruvistes sémpre dets eccénts
currespunénts, per puder gusar des séu propi so, y com tótes ses peraules tenen
tembé s’eccént especial qu’an estebblèrt e cade une s’us y custum, es
llenguatje menurquí, e fi d’evitar se cunfusió que pruduirie tante copie
d’eccénts, á instituid que,
Ses
peraules derivades, si nó ténen es séu eccént propi demunt ses metéxes vucals
qu’il duen en ses primítives, sufrexen en dites vucals equests canvis: Si són a, é, è. quéden cunvertides emb e;
com se veu en pestete, pestar,
pestedó, pestére, qui prucedexen de paste; erbete, erbulari, erburisar, erbote, qui pruvénen d’érbe; y tenet, tenére, tenot, tenetjar, qui deriven de tè. Però, si dites vucals són o,
ó, se cunvertexen emb u;
com s’ubsérve en pulissó,
pulissete, pulissade, pulissunade,
qui vénen de pòlisse; y butade,
butete, butasse, buté, qui deriven
de bóte.