La brama d’els llauradors
Estant de repos, —vetlava ma pensa,
portant me recort —de coses passades,
d’els mals y d’els bens, —que amor me dispensa;
ab goig y tristor —fent yo recompensa,
sumava lo temps —per anys y jornades:
Quant sentint remor —les mies orelles,
dubtava si era —cantar de cigales,
u so de sancerros, —tifells, o esquelles,
o veu de persones, —o exam d’abelles,
o passa de grues, —o corps, o cucales.
Y estant en est dubte, —quant mes s’acostaven,
ixqui’n la finestra —del meu escriptori,
y viu, pel barranch —avall deuallaven
d’armats tals esquadres, —que cert me semblaven
algun gran roydo, —o gran rebombori,
Llançant les paraules —a lliures y arroves,
que’m sembla tenien —entre’lls molt gran cisma,
que’ls uns ab los altres —fent contres y proves,
ab molt gran desodi —venien a noves,
que’m par que’n l’alfóndech —ohis la morisma.
Y ab larch en la ma, cuyti tost defora
vn pas dauant altre, mostrant passejarme
per veure y sentir, la tal viafora
y sens molt trigar, tant sopti quellora
ves ells caminant, que vaig atançarme
Mossenyer la vostra, los vns me digueren
y Deu vos mantinga, yus llargue la vida
e yo Deu vos ayt, dientlos don eren
tantost respongui, y ells respongueren
mossenyer dacens, d’aquesta partida.
Ohiume sius plau, vosaltres sus ara
puix so arribat, aci de ventura
quin es lo perque, cab tanta gatzara
anau remorats, yab tal gara gara
quel cor de quius hou, meteu en pressura?
Haus algu fet sobres, molt demasiades
o han vos llevat, del aygua la tanda,
o anau a trencar, açuts o parades?
car no sens gran causa, veig yo volotades
a totes les gents, deça desta banda.
Mossenyer senyor, si nous ho parlauem
la vostra merce, tampoch nou sabria
mas puix que voleu, saber hon anauem
ni tota la cosa, de que rahonauem
sens vot d’aquests altres, yo nous hodiria:
Y axi entrells parlant, de mi allunyantse
crech yo que pensauen, si dir mo deuien
ya cap d’un poquet, a mi acostantse
puix yols viu tornar, ves ells yom atanse
per veure ço quells, a mi dir volien.
Y dix un dels promens, ab veu entonada.
Sapiau mossenyer, qu’antany no ha molta
encontra nosaltres, sens pus fodonada
vna com li diuen, sentença maluada
puix vostra bondat: nos ou hins escolta:
La qual fo d’inichs, y de molts vltratges
y en gran vituperi, de tots y gran gangle
carellans bandeja, los nostres lenguatges
per hon s’an mogut, los nostres coratges
a fer que duy mes, de nos ningus jangle.
(…)