Jaume Palmé: Misèria d’un matrimoni

Bm-1919-3

(…)

Geroni.—   Bóno, bóno. Tot aixó por mí
es música celestial.

Simeón.—  Idó, digués que no sabs lo
qu’escoltes,

Geroni.—   Ja’hu sabs tú. Sempre voleu tení rahó
ets homos.

Simeón.—  Bueno; ses dones a se cuina!

Geroni.—   Cap feina hi tench.

Simeón.—  Ves a fé es berená.

Geroni.—   ¿Tan aviat fas berana? Primé
hem de sebre d’aqué.

Simeón.—  Pots frejí un parey d’ous.

Geroni.—   Si, en no sé que frejesque…
es de sa lloca…

Simeón.— ¿O no n’hiá?

Geroni.—   Es massa lujo per noltros.

Simeón.— ¿Cóm ès are, tan cás van?

Geroni.—   A vuit centims cad’un, y aixó
si es troban.

Simeón.—  Idó… fé lo que vulgues.

Geroni.—   Pá emb’oli y aigo fresca.

Simeón.—  ¿Tota la vida pá emb’oli?

Geroni.—   I gracis.

Simeón.—  ¡Venga pá emb’oli! Treu un parey
d’olives per entra emb gana.

Geroni.—   ¡Olives! ¿Que no sabs que les
m’hos acabáren es día de cap d’any?

Simeón.—  ¿Qué vol dí? ¿I per que no
n’has comprades més?

Geroni.—   Perque n’on troben. Are, fins que
vendrà se nova anyada no’m podrém menjá.

Simeón.—  ¡Mal viatje sa miseri! ¡Aixó no es viure!

Geroni.—   ¡Ale, menja!… Pá blan. D’es
forn de Plasa; es molt gustós.

Simeón.—  ¿De cuant és?

Geroni.—   De peseta.

Simeón.— ¿De peseta! ¡Si que’hu és de gustós! Emb
dues estacades no’n quedará jens per demá. ¿Y s’óli?

Geroni.—   ¿Qué no hi véus?

Simeón.—  ¿Que l’hi has posat emb conta-gotes?

Geroni.—   Fiet, em de
fé es contes a sa bosa.
Doném gracis a Deu que fins avuy no m’hos ha faltat es pá,

Simeón.—  Si, ni se feine.

Geroni.—   Diumenge vaitx acabá se novena a la Sanch,

Simeón.—  ¿Y qué li demenares? ¿Un novio rich per
se nostra fia?

Geroni.—   No, aixó nó.

Simeón.— No seria
mala pedrada.
Jo
crech que emb so que té tampoch podrá menja molts de principis.

Geroni.—   No, lo que vaitx demaná a la Sanch es que m’hos don salut
y feina.

Simeón—– Gracis. Ja
m’ho pensave: com que jo som s’únich que fá feina en’aquesta casa…!
Jeroni, Jeroni!.. Mira que si jo
hi vaitx y li cont lo que mos pasa, crech que no t’escoltará. Ach, ach!..
Geroni. —  ¿Qué tens?

Simeón.—  (Fentse mala via) ¡Ay!… aigo… ho!… ay!… ach!…

Geroni. —  (Li dona aigo a sa boca amb se jerra) ¡Beu!… Beu mes… Un poch
mes…

Simeón.—  (Tancant sa boca)
Mmmú!…¡Basta dóna, deixém respirá!…

Geroni.—   ¡Ay, Deu meu! ¿Ja t’espasa?

Simeón.—  ¡Já! Se coneix que vá barato s’aigo.

Geroni.—   ¡Hómo, si m’has asustada!…

Simeón.—  Qui sa asustat he estat jo.
Llástima que sigues dona que si nó…

Geroni.—   ¿Qué faries?

Simeón.—  Ta faria cabo de bomberos.

Geroni.—   ¡Vaije, no sigues doyut!

Simeón, — A lo menos hagueses duit un
tasó no m’haurias brufat.

Geroni.—   En devallá es vidre en
compraré mitja dotsena.

 

ESCENA II

SIMEON, GERONI Y CATALINA

Catalina.— (Sortint des cuarto) Bon día, mumpare. (Cariñosa.)

Simeón.—  Y bon any que Deu m’os dó.

Catalina.— Bon día mumare.

Geroni.—   Bon día, Catalina.

Catalina.— Que, ¿estáu enfadats? ¿Per mor de jo?
¿Perque m’he axicada tart? Pues, no señor: avuy sols hey ha d’havé alegria,
bona cara, y fóra penas ni mals-de-caps, fora tristó; avuy, mumpare, vos he de
dá una grata sorpresa, si me deixau comandá. ¿Heu voleu, mumparét?… Si…
¡Digau que sí!

Simeón.— ¿Y qué vols que te diga, no
mos has comandat tú sempre?

Catalina.— ¿Y vos, mumareta, qué deis?

Geroni.—  Jo… Tú ja sabs que lo que
diu t’hompare, per mi está ben dit.

Catalina.— Així m’agrada. Gracis. Emb
primera, pues, miráu es calendari. ¿Qui’n dia estám?

Geroni.—  ¡Foy! Día 18 de febré.

Catalina.— No, no es aquí que dich jo. A veure: ¿ quin Sant és?…jau mumpare, lletjiu aquí. (Li dona es calendari)

Simeón.–  San Simeón, Obispo.
Tens rahó; sols no ma recordave de qu’avuy fes festa.

Geroni.—  Ni jo tampoch, Simeón. Se coneix qu’es torts van
baixos.

Simeón.— Sí; i tant baixos…

Catalina.— Jo trobave que per honra es
vostro Sant, anit hauriam d’aná en’es Lirich a veure «La canción del olvido.»

Simeón.— ¡Ay, Catalina! uns contes fá s’ase y
s’altre es trajiné. Jo, de molt bon gust, hey aniria pero…

Geroni.—  Deu realets tench per aná a
Plasa y no sé per hont tench de comensá.

Catalina.— Ja vos tornau posá trits y jo no’hu vuy.
He dit que vos daria una sorpresa, pues allá vá.
(Entra
correguent en’es dormitori i surt tot-d’una
)

Geroni.—   ¿Quína en deu dú de moguda?

Simeón.— Jo no’hu sé. Prest heu sabrém.

Catalina.— (Emb’un paperét de seda, emb sa má. Aférra
s’hompara pes coll y el besa en’es front
.)¡Que molts d’anys visquéu amb
salut y alegria en companya meva [y] de mumare!

Simeón.— (Besantlé) Amén, fiya meva; emb salut per tots y pau en aquesta
casa.

Catalina.— Are vos fas aquesta memori;
jau, desféis es paperet.

Geroni.—  ¿Y qu’heyá aquí dins?

Simeón.— Are heu vorem (Sorprés) ¡Qu’és aixó! ¡Una bosa de plata! (Recelos) ¡Y un duro! ¿D’hon surt aixó? (A Geroni)

Geroni.—  (Seria) Ella’hu dirá.

Simeón.— Catalina, ¿qué significa
aixó?

Catalina.— Sensillament: fá mitx any que d’amagat
tancada dins es meu cuarto, entre un poquét de vetlada y un poquet de
dematinada fás feina brodant sensa descansá per porervós doná aquesta alegria;
aixó es tot quant he pogut reuní; tot aixó, es temps que vos me tenieu per
dormidora y mal-fanera,

(…)