Los animalets musics
Era un burret pobret, que s’havia fet molt vellet, molt vellet, i no li volien donar ni minjar ni res perquè no treballava. «I que en farem d’este burro». «Pos lo matare». Pos uns que si: —Matat. Los atres que no. Agarren i el van soltar i diu:
«—…que se’n vaiga i faiga el que vullga i el que li dono la gana». I pobret se’n va anar i se va pedre i anant, anant per un camí, se trobe en un gosset que, tamé, perdut, que els amos, tamé, l’havien tirat i no el dixaven entrar a casa perquè ia era vellet i, tamé, no caçava, no feia res. Li van dir: «—Au, pos, camí». I ell tamé se va pedre i se trobe en lo burret i li diu:
—An vas, an vas, burret?
I diu:
—Los amos no me volen i m’hai perdut.
Diu:
—Pos a mi tampoc no me volen —diu— i tamé vaig perdut.
—Pos si vols vindre en mi, nem los dos acaminant i a n’un puesto o atre farem cap.
Camina que acamina, se troben un gat; un gat, pobret, tamé flaquet i sense minjar i sense res del món, que tampoc no tenia ningú que el vullguessa. I tamé li van dir:
—Gatet, an vas?
—No ho sé, los amos no me volen i m’hai perdut i no sé an vaig.
—Vols vindre en natros —diu— que anem junts?
I diu:
—Pos’nem.
—I an anirem?
—A un puesto o atre farem cap. Tranquils, no patiu, vatros.
I se’n van anar. I allavons troben un pollastre que va pegar una volada de una taulada, que se’n va anar perquè els amos lo volien matar, que era festa. I el volien matar, i ell que ho va compendre que el volien matar, s’escape i se’n va. I tamé los va trobar i va dir:
—An aneu?
I diu:
—Pos no ho sabem an anem —diu. Pero si vols vindre en natros, ia pots vindre.
I tamé se’n va en ells. I camina, camina, pobrets, i vinga acaminar i no trobaven ni minjar ni trobaven res. Se va fer de nit i allavons van trobar una caseta, van vore una llum a una caseta i allavontes a n’aquella llum…
—Pos, i que deu n’hi haver, qui deu n’hi haver? Nemô-n’hi (a) vore-ho!
Se n’hi van anar. Arriben allí i aquella caseta estava tancada. I el burro mire pel forat de la clau —ai—, i es veu allí que hi havien uns lladres que contaven diners i que estaven minjant i tenien molt de minjar i molt de tot. I allavontes diu al gosset:
—Si ho vols vore, puja damunt de mi.
I el gosset puge damunt del ruc i, tamé, pel foradet ho va mirar i tamé ho va vore. Allavons lo gat puge damunt del gos i tamé ho va mirar i tamé ho va vore. I damunt del gat va pujar lo pollastre. I allavons escomencen cada un a cantar lo que devia fer: lo burro a bramar, «Aaaaa!»; lo gosset, «Bup, bup, bup, bup!»; lo gatet, «Miauu, miauu!» i el pollastre, «Kikirikic!». I com que van armar tant de jaleo, se van assustar els lladres i surten correndos i disparats i es queden lo sopar allí damunt de la taula i se’n van anar corrents. Allavons entren ells i es van atipar de minjar.
Lo burro se’n va anar al corral, lo gos se va ficar detràs de la porta, lo gat se’n va anar allí al foc, i el pollastre a la finestra.
I el cap d’un rato —moltes hores ia— que estaven allí, ve un lladre pa vore si se n’havien anat i no hi havia ningú. Entre el lladre i, primer que res, se’n va a buscar una brasa de foc para encendre un cresol i fer llum. I el gat li fa: «Nyauuu!», i l’arrape. Allavontes se’n va al corral, diu: «Trauré una mica de palla i això no (ha) sigut res, a vore què hi ha». Lo burro li arree una cossa que, tamé, lo tombe contra allà. I allavontes al sortir de la porta, se’n va corrents, surt lo gos i l’agarre lo gos —xiquet—, i li esgarre tots los pantalons esgarratas i per la finestra se li tire lo pollastre tamé damunt a picotades i aquell se’n va anar tot esgarrifat i…
—Ai, allà n’hi ha un munt de gent que no hi podem tornar-hi mai més, que mos mataran.
I ia no hi van tornar a anar més. I allí es van dixar tots los diners, tot lo minjar i tot. I allí van viure los quatre animalets, los quatre músics —los dien los músics—. Los quatre músics, contents i feliços… I aquí el qüento s’ha acabat.