No s’ho crego pas! Ja ho sé, que diuen que se va suïcidar perquè s’havie tornat mut… però lo que li passae ere que va arribar a tornâ’s tan calent perquè tastae tantes dones diferents, que al final només sabie parlar amb lo mixonet: ere l’únic que li funcionae, i prou bé, cada nit. Se va suïcidar perquè ningú no li entenie el llenguatge. I si el pobre intentae de treure-se’l, la gent s’escandalitzae i li dien que estae torrat. A mi em va agafar de sobte, la seva mort, perquè tot just començae a entendre-li el significat de l’estira-i-arronsa. Ere un prodigi de mixonet expressiu, a fe!
Com que l’havien auperat de les genives i a més tenie una úlcera a l’estómac, va optar per ensenyâ-se’l a menjar. Cal que confessi amb tota franquesa que al mixonet li va costar bastant, d’aprendre de menjar. Però on hi ha gana, rai! Aviat ja no va vomitar i minjae de tot, fins —fixi-s’hi bé!— fins conill de porc estofat! No cal dir que beure va ser pa sucat amb oli. Jo no sé per què els governs d’aquests mons de Déu no implanten aquesta medicina per als qui no poden mastegar: ensenyar a minjar i beure lo mixonet. Ah sí, l’altre dia li va agafar una bufa! Es veu que el va dixar amorrat a la canella del tonell de vi ranci i no va parar, no…
Se va anar quedant tan sol i incomunicat que després de dixar la dona i la canalla i d’engegar el molí a pastar fang, se va retirar amb lo mixonet a la muntanya. Només amb ell s’entenie i val a dir que amb lo temps es van avenir d’allò més i van ser feliços no vulgueu saber com.
Des que se’l va fer tatuar es veu que li fee un plaer d’allò més sucós sempre que entrae: les línies i gargots li dibuixaen endins endins pollancres de plaer, perquè ha de saber i creure que s’hi va fer dibuixar un riu voltat de pollancres, al mixonet. Un riuet que nasquee al bosc dels pèls i que desembocae a frec de punta, just quan la pell s’arronsae i dixae sortir lo tap roig. I ell, quan s’enretirae la pell, s’imaginae que es tree la roba per llançâ’s de pèl a pèl a l’aigua, com quan ere al tros i acabae de llaurar i ja n’estae fins als collons d’aquella calor enganxifosa i encara tenie a la panxa la bullidura de la cassola de tros del dinar, los cargols i la carnsalada i el carolet i el conill i el pebre. Tot ell suae picor. Se l’havie tatuat, sí, i de nits se l’acariciae com si llegís algun alfabet per a cecs de sexe.
Al final li va ensenyar a escriure. Ja estae cansat de les bestieses insulses que li escrivien les mans: històries avorrides i amorfes sense suc ni bruc. Des que va començar a escriure amb lo mixonet li rajaen contes eròtics, màgics, insomnes. Amb lo mixonet, doncs, va decidir de fer les cròniques eròtico-grotesques de Vacalforges. I crec que se’n va sortir.
