Bme-1909-1
De com vivían es pobres
Ni quedan ja molt pocas de
cases amb ses portas y finestras pintadas d’aumangra, finestras amb un sol
vidre y damunt se barane colque test d’ahont surtía un clavalliné ó una
mauvarose.
Aquestas cases solían ser baixas y ets habitans durmían
devall taulada: es pis era de trespol casi sempre; per cas raru se hi veya
enratjolat. Bona part d’aquestas cases de que feym relació, tenian pati bastant
gran y dins es pati hi solía haver colque abre que per lo regular era un
ginjolé.
Lo més sencillament vivía
se gent pobre, y molt pochs milloravan amb es temps de posició; es á dir, que
es qui naxía pobre hu era tota se vida. Ets oficis estavan agremiats y cada un
tenía es seu sant á ne qui dedicavan una festa una vegada cada any, es dia que
li tocava.
Es bressés tenían per
advocat á n’el Cel á sant Isidru y á santa Escolástica; es teixidors á sant
Lloanart; es sabatés á sant Pere Martir; es fustés á sant Joseph; es ferrés á
sant Eloy, etcétera. Encara es poden veurer ses insignias de cada ofici,
calcadas á ses llanternas que surtan á
se professó d’es Divendres Sant. Es de-cap-vespre de se festa tots ets agremiats
se reunian per nombrá es sobreposats d’es gremi y passavan beguda, colque
vegada d’aiguardent y ficas secas.
Se clase mes numerose era
se gent del camp, perque falta d’industria exportiva de cap casta, la major
part de jovent es tirava á se terra ó á la má. Ses donas no tenian cap ofici mes
que manetjá se gua ó es fus: ó cusian ó filavan. De teixidors l’any vint s’en
contavan á Ciutadella prop de cent.
Quant arribava es temps
d’es segá, casi tots es menestrals deixavan ses sehuas eynas, per agafá se
fáus, perque en s’estiu se feyna mancava y es jornals sempre eran curts. ¿En
voleu d’espiguladós y espiguladoras? Atlots y atlotas, jovenetas y hasta donas
fetas, tot-hom acudía á n’es llochs per rumandra dins se pahisa, y de bon
demati arreplegá ses espigas que’ls hi queyan á n’es segadors. ¡Ditxós aquells
ó aquellas que podian anar devant!
Però venía un mal any y
tot era miseria. Es jornals mancavan, es blat s’encaría, y com de malas anyadas
n’i hagué bastantes en es temps que anam recorrent, figurauvos com vivían es
pobres.
Se gent petita anava á
cercá llensons y cascunias per saciá se fam, ses donas pastavan farina d’ordi,
perque á la case hi hagués un tros de coca beta, y quant aquesta faltava feyan
un tiá de segó bullit sense més ingredient que se sal, y alló se hu feyan
passar p’es coll amb algunas táparas, si’n tenia, ó si no, amb porros ó
porradells que casi may faltavan. Si un atlot podia arreplegá un tronxu de col,
s’el menjava d’amagat, perque no li disputasin, y aixó que amb un sol dinè
haguera pogut comprar fruyta d’es temps á tant y voletti.
En certa ocasió va venir
un barco carregat d’una cobertada de garrovas abeuradas d’aigu salada, y es van
depositá á se Planada, perque es secassin, quant una partida d’afamats se hi
varen tirar demunt, y feynas hi va haver per salvar le mitat de ses garrovas.
Se mehua avia cantava:
«Ja hu dirá qui será viu
Com hu passavan es pobres,
De favet y de garrovas
Per poder passar s’estiu.»
En temps d’es frares, á
ses portas d’es convents, demunt mitj-dia, hi acudian falcats de donas y
atlots, cada-hu amb se sehua olleta, per una cuarada de sopa, y apurat estava
es germá Chech de San Francesch quant surtia amb se caldera per repartí se sopa
y veya qu’aquella es buydava y molts de pobres se n’havian d’anar mal satisfets
amb s’olleta buyda.
S’estat económich de
Ciutadella dependía de ses bonas ó malas anyadas y lo que’s diu se balansa
comercial mos era poch favorable fins que´s va extendre se fabricació de calsat
per s’illa de Cuba. Com per tot-hom hi havía feyna de sabaté y d’aquest ofici
es treyan bons jornals, es dublés se van escampá per tot y amb aixó va millorá
se situació d’es pobres deixant molts d’ells d’anar á captá.
Abans ses escalas de ses
cases de senyors estavan plenas de pobres qu’esperavan asseguts que un criat
surtigués, quant li venía bé, per donarlis una petita llimosna. De vegadas per
un dutblé tenían qu’esperá una hora.
Atlots y hasta bregants
fets agafavan un tros de pa y seba y s’en anavan á dur un feix de llenya, quant
mancava se feyna en el camp, y tot es de-cap-vespre els se podían veura
allargats á ses costas de se murada sense sebre que fer de se sehua òssa.
Es vespres, moltas donas,
pobres vergonyans, s’amparavan de se fosca y embulicadas amb un tros de chal
s’en anavan de porta en porta, y fent un baday á cada una, deixavan sentir una
veu llastimosa que deya:
—Germenets del bon Jesús;
un bussinet de pá, que no tenim res que sopá aquesta santa nit.
¡Quantas vegadas, essent
jo petit, sentía aquella veu que’n feya tremulá se pell! Per ferme perdra se
pó, mumare en solía dir: —Joanet, ves a donar aquet trós de pa á se pobre
veyeta que plora.
Y jo hi anava amb es cor
dins es puny, y abans d’arribá á se porta j’allergava es bras tan com podía, y
de-vegadas sentia s’impresió d’aquella ma freda que´m feya pendra un bon esglay;
pero rebía un «per amor de Deu sía», y entrava victoriós dins es menjadó com si
hagués escapat d’un gran perill.
Perque hi havía casus en
que no eran pobres es qui captavan es vespres de porta en porta, sino gent mal
intenssionada que donava colque susto.