S’home
i sa dona
Ja feia set dies que Déu havia fet
el món, es sol, sa lluna i ses estrelles, quan es decidí a fer s’home. Després
de pensar-hi molt, això sí; puix no n’estava molt segur de lo que li sortiria.
Agafà un bon parei d’ambostes de
terra blanca, les pastà amb aigua fresca, fent una pasta no molt clara, i es
posà a fer un munyicot.
Poc a poc, passant-hi ses mans una i
una altra vegada, de llarc i de través, de dalt a baix i d’un costat i de
s’altre, amb molt d’amor, ciència i sebre, començà a sortir sa figura de
s’home. Però no d’un home gros i ja fet, com diríem, sino d’un al·lotet.
Puny que puny, muny que muny i
esbruny que esbruny, no el deixà de mans fins que el tengué acabadet de tot.
Amb sos uis, ses oreies, sa boca, es braços, ses cames, es peus, es dits i tot
lo que li va parèixer que havia de mester.
Amb tot i això, el dimoni se
l’estava mirant de darrera unes mates llentrisques molt espesses. I un mal de
ventre ben gros que en tenia de sebre lo que feia Nostro Senyor.
—I ara, quina n’hi ha passat p’es
cap, an es meu enemic? —remugava—. Vaja una cosa més estranya que fa! Voldria
sebre per què ha de servir això, que mai havia vist una cosa semblant. Ben
segur que no serà cosa bona per jo; i no m’en vaig d’aquí que no sàpiga lo que
és. Com som dimoni, que ho sabré!
Mentres, Nostro Senyor acabava de
donar sa darrera repassada an aquell munyicot i el posava a aixugar a’s sol.
Llavonses s’espolsà sa roba i, lo més descansat d’aquest món, anà a rentar-se
ses mans.
—Ara és sa meua! —digué el dimoni.
Pren correguda de darrera ses mates,
pega cabussó an es munyicot, l’agafa per enmig de ses cames i anava a
carregar-se’l damunt s’espatla, quan sent una veu que diu:
—Ah, gran belitre pocavergonya! I
que et pensaves que tenia ses oreies embossades? Amolla això, que no és teu!
Mira que si t’agaf, en faré una coca de tu!
Era Déu, que sentí es trepig del
dimoni, es girà i va veure quines eren ses seues intencions.
El dimoni que sent això, s’aturullà
de tal manera que no tengué esma per res. I amb s’idea d’endurse’n es munyicot,
fos com fos, agafà grapat per enmig de ses cames, per allà on li tenia sa mà,
estira i arranca a córrer.
Però com que es fang encara era
moll, n’estirà un bocinet, si; però li llenegà per dins sa mà i li quedà
penjant. I ja tenguérem s’home.
No vulgueu sebre es raig de pestes,
raios i flastomies que tirava el dimoni quan veigué que havia de fugir amb ses
mans buides. Val més no dir-ho.
Al s’endemà, Nostro Senyor anà a
veure si sa feina havia anat bé. Es mirà es munyicot p’es quatre caires, el
palpà de per tot, i acabà per dir, tot satisfet:
—Ben bé que està! I tant m’agrada,
que ara en vaig a fer un altre igual; així no estarà tot sol.
I dit i fet. Va a buscar es fang que
li havia sobrat… i el troba sec.
—Aquesta si que és bona! —digué—. I
ara com ho faig? No tenc aigua avinent, no tenc terra tampoc. No res; ja
m’apanyaré aiximateix.
I què fa ell? Idò fa un forat a sa
panxa d’es munyicot; amb sos dits li arrabassa una costella i es posa a
pastar-la dins ses mans. Sa costella es reblaneix, es fa un pinyotet de pasta,
es pinyotet creix que creix i Ell pasta que pasta.
El dimoni, encimerolat damunt una
figuera de fuies molt espeses, l’estava taluiant, com es dia abantes. Però tot
espraverat de lo que vèia.
—Veiam que farà es meu enemic,
aquesta vegada! —anava remugant—. Sempre s’imagina unes coses… I casi sempre
són per perjudicar-me a mi. I jo mai n’hi puc fer anar cap a través. Ara ho hem
de veure, aquesta vegada, qui guanyarà.
Esperà que Nostro Senyor acabàs de
fer aquell altre munyicot, que el posàs a’s sol a aixugar, i, quan va veure que
se’n anava a rentar-se ses mans, digué:
—Ara és sa meua!
Es despenja de sa figuera, just com
una sargantana, sense fer ramó, s’aborda an es munyicot, l’agafa per entrecames
i va per carregar-se’l damunt s’espatla.
Nostro Senyor, que sent sa ramoreta,
es gira i veu sa feta que li volia fer el dimoni. I li pega crit:
—Ja hi tornam a ser? Ah, gran
pillagardo! Espera’t i veuràs, si t’agaf, com no te’n quedaran ganes de
tornar-hi mai més a posar ses teues mans damunt res de lo que jo faci!
Quan el dimoni sentí aquell rosari i
va veure que Nostro Senyor estava empipat de ben de veres, no vulgueu sebre es
tremolor que li entrà.
Però com que era enterc i temòs[1] fins es darrer punt i lo
que volia era endur-se’n es munyicot per inspeccionar-lo bé i veure allò lo que
era, es digué per ell mateix:
—Me’n faig sa guitza de tot, i com
som dimoni que me l’enduc aquesta vegada!
I estreny ses ungles per allà a on
havia agafat es munyicot i pega estirada per carregar-se’l a coll.
Es fang encara era mollet; i
maldament el dimoni ja hi pensàs, escalivat d’es dia abans, tanmateix no li
valgué de res perquè amb s’estiragassada lo que va fer va ser arrancar-li es
grapat d’enmig de ses cames. I va estrènyer a córrer, amb un palm de nas… i
es grapat en sa mà.
I així quedà feta sa dona.
[1] tamòs a l’original.