Joan i Pau Fàbregues: Dony Pere Singlà

Bme-1894-3

Es teatro representa una sala d’ se casa de camp.—Una porta en es fondu y
una á cada custat.—Una taula, cadiras, tinté, papé, plomas, etc., etc.


                                                        ESCENA PRIMERA

                                Don Pera Benet, drets en es centro de se habitació, discutint.

Pera     Com
que jo te dich que si,

  en que tu
‘m diguis que no;

  perque
tench molta rahó,

  jo no vuy
que quedi axí.

  Benet,
escolta: aquet mon,

  ple está d’
enveja y embuys,

  qui no
dexan clucá ets uys

  y llevan
tota se son.

  Se trafican
tantas farsas

  en maldats
tan amagadas,

  que
resultan á vegadas,

  molts de
disgusts y desgracias.

Benet   Tot lu que vusté m’esplica

  es una cosa
ben serta,

  per assó
cunvé aná alerta,

  no pusarsé
en cap musica.

Pera     Pero lu que jo he pensat,

  es cosa que
me cunvé

  y te dich
qu’ em casaré,

  en que hu
trobis desberat.

  Y no ‘m
faxis enfadá.

  perque cada
cual s’enten,

  y si tench
aquet intent,

  ningú d’es
cap m’el treurá!

Benet   Y turnemí, qu’ hem fet bo:

  se rabía,
es desespera,

  y va mestost
enderrera,

  fentné
vusté cas d’assó.

Pera     Jo ja hu crech, criatureta,

  pero estich
enimurat,

  y desitx ja
se casat,

  en
n’agradosa Tecleta.

  Es tant
mona y tan hermosa,

  emb un
cusset tant pulit,

  que desitx
se es seu marit

  y qu’ ella
sía m’ esposa.

  ¿Qué
trobas?

Benet                    ¿Qu’ he de trubá?

  Qu‘ es
vusté ja massa vey;

  no li serà
cap remey,

  ni ningú li
apruvará.

  ¡M’espant
de que sigui axí,

  un señó,
com vusté es,

  que no li
fa falta res

  y que
vulgui aná á patí!         

Pera   jo no som d’es teu pensá

  y emb assó
tu vas errat,

  no serà cap
desberat,

  de que jo
en vulgui casá.

  Tu saps que
no tench familia

  y que visch
com un mussol,

  y veurem
axí tot sol,

  es cosa que
me fastidia.

  Com pens lu
que jo tendría,

  si tingués
una duneta,

  qui me fes
se roba neta

  y m’adubás
se camía,

  y despues,
tot lu demés

  que tu saps
y jo vuy di,

  y en
‘xicarmé es dematí,

  ja no ‘m
faltaría res.

  Cumpañía
deliciosa

  ja casi
sempre tendría,

  y en s’amable
cumpañía,

  semblaría
jo una rosa.

Benet Creuría lu que me díu,

  si fos vusté
encara jova,

  pero assó
no es cosa nova

  y hauría de
fe es cap víu;

  que si es
descuidás un poch,

  se
cumpliría es refrán,

  mentres qu’
á vusté entre tant,

  li farían
fé es bujot,

  en que no
fos Sant Juan,

  y un trist
paperot faría,

  paperot,
pitjó qu’ estrassa

  y de cap de
carabassa,

  ja tutom el
tractaría.

Pera   Perque m’han de catricà,

  catricá de
lu que vuy,

  de si jo me
cas avuy,

  ó de si me
cas demá?

  Jo no se
com es se jent,

  ¡qu’ en tot
s’hagi de pusá?

Benet Tan sols per no mes rallá,

  sempre cercan
argument

  en que
pudersé ficá.

Pera   Ni ha qui volen sé personas,

  molt lis
falta per seró,

  no
cumprenen se rahó

  y s’imitan
á ses monas.

  Si alguns
es seu jep mirassin,

  et seus
defectes veurían,

  y d’ altres
no rallarían,

  per temó
qu’ els catricassin.

  El mon es
d’aquí l’enten.

  tot estriba
en sebre viure,

  de molta
cosa has de riure

  y viurás
molt mes cuntent.

                                                                            (…)