Estem a l’hort del Sinyó Miquelet de Bresquilla, que ia coneixem. Han passat 4 anys i ancara s’aguanta pitet; això sí, lo cap una mica més blanc; igual que les cadires mijanes de bova que hi han escampades junt a trastes de paigés, estan un poc més velles.
L’escopeta està més rovellada, pues des de que·l Sinyó Miquel té un xic als Josepets se veu que·ls fums guerreros se li van apagan. En canvi a la porta de la casa ben visible ampegada en pa mastegat, s’hi veu una estampa del Sant Àngel de les de Mossén Sol. Procure’s, si·s pot, doná coló al quadret.
Comencem. Por la senyal & …
Miquelet apareix sentat a una banca o damun d’un cofí, arreglan-se una espardenya, va cantunyan… des de dins se senten crits de ai!… ai! i soroll com si caigués un canterillé, i cops secs i seguits de bocina de bicicleta. (Nyec, neyc, nyec.) Miquelet s’aixeca i assorat va cap a l’esquerra en les mans al cap dién:
Miquelet. San Antoni!!! San Antoni!!! (Pausa.) Resaragatona quina batacada!!!… M’apareix que si li han sostovat totes les dens… (Senyalan-se en molta discreció lo mapa mundi.) i plorica… (Cantan.) Tururut, qui jamega ia ha rebut.
Per poc m’arranca en sèmit lo codonyé, en la tamborinada. És clá volen córre tan, i ia hu diu lo ditxo «qui mol corre pronte·s para» (Pausa… Cridan.) Ei, ei, face·l favor de no xafurnar-me·ls espinacs… Vaigue en tento home, que·l que·s fa malbé no aprofita per a ningú… (Des de dins cop de bocina: nyec, nyec.) Ancara se’n burla·l malfaràs… Aspera’t galifardeu, cara de mona fréstega, aspera’t que te’ls daré io·ls mameus… Potser sí… Aniré a buscá los veadós que preen lo mal i·l pagaràs… Fas befa? Pots agraí que no puc córre que sinó ia vories… Forastés vindran… (Nyec, nyec, nyec…)
Ia·t conec galipau, ia·t conec… Tens mol d’argull, perqué has fet quatre quartos, poro no n’hi ha per a tant que tots mos coneixem, i·l ditxo ia hu diu, «quan lo riu puija de pressa du l’aigua bruta», «lo mal guanyat pronte està gastat» i ia hu saps «ni per riquesa galleija ni per probesa acatxapa» poro no te’n fies, que·l ditxo ben clá hu canta «Déu consén pero no per sempre» i si no·t barates, faràs com aquell que diu, «l’arròs, lo peix, i·l pi naixen a l’aigua i moren al vi». T’has angordit per les ungles, Déu face que no mòrigues rosegan-te-les… (Nyec, nyec, neyc.)
Vés, vés-te’n poca vergonya, mal criat, pocs modos, desvergonyit, poco suco,… ia hu diu lo ditxo «qui no té vergonya tot lo món és seu», poro tan si val, «fill ets, pare siràs, tal com faces tal hauràs».
(Torna a l’escena assentan-se, no haurà soltat ni l’espardenyot ni·l punxó i continuarà cusín.)
Ia·t dic io que estem a un cap.
(Dins uns atres cops de bocina a pugué ser diferens de l’anterior.)
Bueno, un atre. Menos mal, este ia ha passat. És ben cert lo ditxo, «Qui té la terra té la guerra». Com lo camí (Senyalan a l’esquerra.) allí fa revolta, no hi ha dia que algú d’estos que van en les migcisquetes o antropòmils, no vaiguen de nàceres contra·l codonyé de la vora de l’antradó. Ia és de veure, tots van corrén sense esme, tots van per estos camins a esclatacor i és clá, troben un batedó de no res i aboquen… L’atre dia uns que anaven en un atzimbori d’estos que pareixen un ponedó, a l’arribá a la revolta, barrabum!!! Truita!!! Lo que anava a la cistella va aná de nassos contra les carxoferes. M’hi vaig atansá i estava que havia perdut l’alé. Li va agafá un batistot, que·l metge al vindre va necessitá Déu i ajuda per a revifar-lo. No res, hasta li va tingué de doná en una aixiringa, rogatives d’aiguanaf, i no havén-n’hi prou, si vols una i bona, en una atra aixiringueta, li va havé de dá bendicions, d’un suc verd que feia auló de polvos de gas… A l’últim mig astussolat se’l van andú.
Tot per vulgué córre massa, lelos! com si per a pendre mal haguessen de dú pressa! Capsots que no volen fé com lo ditxo «Acamina com los vells i arribaràs com los jóvens».
Io ambonarrefé, la lluneta me s’antrague, més m’estimo burro coixo que·m porte, que no antropòmil que m’arrastre. I a on deuen aná tan correndos sempre? O busquen a·n algú o fuigen d’algú. A Déu no·l buscaran de segú, perqué per a trobar-lo no cal córre, i si·n fuigen són uns sibocs que no saben lo ditxo «qui fuig de Déu corre de bades», que vaiguen corrén que vaiguen, que «qui corre antrompessa i qui antrompessa va a perill de trencar-se una peça» i si se la trenca que no·s queixe, que·l ditxo ia diu «quien toma·l mal por su gusto, vaya al dimonio a quecar-se» i (Cantan.) «Tururut qui jamega ia ha rebut».
(…)
