Joaquim de Carpi Zaidín; Joaquim de Carpi Cases: «Lo sinyó Juanet»

Lo siño Juanet

Cuan me va coneixe ere mol gran i yo mol petit. Entre los dos casi ñ’abíe una distancia infinita. Pero esta distansia debíe está pllena d’alguna cosa importán perque en conta de separamos, mos lligabe.
Tenibe una ánima tan gorda que gastán no mes un bosinet m’abíe dixat un troset pa la meua, que allí se trobabe ben be.
Los dos formabem una parella bastán curiosa cuan pasábem pels carrés de Tamarit, de casa a les Monches del Ospital i, mes endaván, als Fraris. Ell acomodabe en cuidado los seus pasos forts i segús, una mica pesats, als meus pasets saltaríns, cuan yo no l’arribaba encara a la faixa, aquella faixa encantada de la que podiben eixí les mes sorprendéns maravilles.
Me portabe agafat de la ma coma si la meua agués sigut de vidre, tan amorós que may vay voldre soltame. Yo me penchaba d’aquella ma buscán l’escut contra los perills i adversidats. La ma protectora dura y tosca de vell pachés, que la abía vist vigorosa dominá pel ramal a briosos cavalls, me pareixibe tendra y acullidora coma una capseta pllena de cotó. Aquella ma sempre estabe auberta pa yo, i ni una sola vegada se va alsá pa renegame. La dreta del siño Juanet ere la ma de la bondat i no de la chusticia, perque me penso que prou lo faría enfadá.
Anábem parlán coma faríen dos amics de tota la vida. No paraba de preguntá en la curiosidat dels primés añs i ell contestabe léntamen, parsimoniós, en un castellá salpicat de tamaritá. No puc barruntá de agón sacabe tanta pasiensia i agón abíe apregut a tratame fense chicarró y posanse a la meua edat, un ome tan sensé i acostumat a maná prou be mes que a obedeixe.
Cuan arribábem a puesto, me soltabe i en una espenteta cariñosa a l’asquena, solamén dibe: ¡Au!. —M’en anaba botán, pero me chiraba unes cuantes vegades pa véurelo, perque no se movíe asta pédrem de vista. I cuan me chiraba, lo miraba als ulls, tristísims, que potsé ya no me veíben. Uns ulls empañats en lo vel de la malaltía, roys los párpados i que veiguén mol poc, de tot se n’enteraben perque posabe voluntat agón no li arribabe la vista.
No se cuan vay comensá a encariñame d’ell, perque lo voliba mol, pero se ben cert que ell me va voldre desde que vay naixe. Recordo coma si fos ara, perque me u va di moltes vegades, una cosa que may olvidaré: —«Cuan ta mare se va ficá mala aguesa volgut que te des de popá la meua filla, perque no podríes tindre una dida milló, pero coma no va podre se, te vay portá la dona del fill, i ara la meua nieta Joaquineta e chermana teua de lleit i yo sic una mica ton yayo». Me agradabe sentilo, i ara, pasats tans añs, m’emosione pensaye.
Un día i un altre, chuns fiém lo camí. No contaría molla cuatre añs cuan vam comensá i, encara que no m’en recordo cuan va acabá, me penso que podiba tindre cumpllits los nou. Tan tems a cap dels dos mos va pareixe prou. ¿Coma podríem cansamos l’un del altre sí mos complletábem? Pa n’ell yo era la esperansa, la materialisasió dels recors felisos, lo demá mescllat en lo aí. Pa yo, ell ere la madurasió, alló agón tots anábem, la forsa suspirada, lo pun mes alt del camí de la vida, lo aí mescllat en lo demá. Ell me veíbe petit pensán que sería mol gran perque així u deseabe. Yo lo veíba mol gran i m’en alegraba perque al seu costat no’m calibe pensá en si era petit. Ell me u agués donat tot sense demaná res i, casi chugán, li auría aseptat. Pero yo, que no teniba res meu, al siño Juanet no li aguesa negat ni les llàgrimes mes sentides, únic patrimoni del chicarró que dingú li pot discutí.
* * *

No vuy parame a pensá si a la chen li a pasat lo mateix, perque aixó e meu i mol meu. An pasat coranta añs i u tinc serca coma si fos aí. Alló no e cosa pasada, perque a un raconet dins de yo está lo siño Juanet, ben tranquilet fenme compañía. Moltes vegades, al pasá pel carré de Caballés, me miro la ma esquerra i me pareix que l’agafe lo siño Juanet i me sone a les urelles aquell ruido schiu, schiu, schiu, que li fíen los pantalóns de vellut al rosás una garra en l’altra mentres dibe: ¡Venga, espabil, que no arribarem may!