L’avi Lluch, jayo d’ aquells que ‘s troban en lo poble més insignificant, qual seny es una recopilació de tots los senys del vehinat; crónica de lo succehit y oracle de moltas cosas qu’ han de passar y que ningú espressa ab tan catalana justesa de pensament y de llenguatje;—en Lluch, repetexo, després de veure y contemplar, ab rialleta agra-dolsa, lo dol y trista condició de la tilla de la masovera xica, s’alsa del soch, arrambat á la pallissa, hont pren lo sol, y s’acosta poch á poch,—l’ esquena encorvada y ‘l cap rossench de tant blanch— á las duas nenas, quan la novena prova castiga á la pobreta.
S’ hi acosta ’n Lluch, se coloca entre las duas, recalca la ma esquerra en lo gayato nusós, y fa una carinyosa festa, ab l’ altra ma, á una y altra xicota.
Retornadas de l’ alegra sorpresa, la filla dels masovers esplica, ab una candidesa que sembla treta de la flor del lliri, lo que l’ avi Lluch prou y massa havía observat desde ‘l soch, y fineix alsant los seus ullassos negres y clavantlos en los del jayo.
—¿Qué ho fa, padrí?
—¿Qué ho fa?—respon lo vell.—No vullas saberho; mes si’m voléu creure á mí,…
—Diguéu.
—Pleguéu el joch.
—¡Oh!—fa ab recansa la mestresseta.
L ’altra petita calla, com si una vinguda d’ enteniment se li hagués anticipada.
—A lo ménos,—prossegueix l’ avi compadescut,—joguéu tan poch com pogau.
—¿Per qué?
—¿Per qué, padrí?
—Perqué… quí té y quí no té may solen lligar bé;—afirma ‘l vell, inventor de més de quatre parells d’ adagis locals, d’ alguns de districte y fins de més enllá y tot.
—¡No sé pas qué voléu dir!
—Jo tampoch ho se. Diguéunosho!
—Sou encara massa petitas… Dexéu fer, dexéu fer, macas! Quan seréu espigadas ja m’ entendréu, y Dèu fes que poguesseu desmentirme!
Y l’ avi Lluch dirigeix sos passos cap a veure un seu amich malalt, pèl corriol del regadiu que de dret hi conduheix, girantse duas ó tres vegadas, com si no ‘s sapigués avenir d’ alguna cosa.
Las noyetas quedan mirantlo y mirantse.
Després…després tornan á jogar.
