(…)
El pobre Lluís era un xicot delicat de salut; i en els sécs desmaiats de la seva cara llargaruda i en el mirar ombrívol dels seus grossos ulls melangiosos prou s’hi llegia l’ànsia, que li donava la perspectiva d’una nit al ras. Però nosaltres no tinguérem pietat. Que s’abrigués bé; no valia res engorronir-se; a tombar aires i soleiades; perdre una nit no matava ningú; encara li seria bo; s’enfortiria. No se’n donava vergonya d’ésser tan miqueta? I tan diguérem que el minyó s’hagué de rendir als nostres arguments. Acordàrem, doncs, que a dues hores en punt de la matinada ens trobaríem a la placeta de l’església; i, davant de dos dits, que en Xaneta ens presentà encreuats amb la major solemnitat, juràrem i tot que seríem exactes com un rellotge.
A casa no hi tenien pas inconvenient que anés jo a para. El pare fins i tot va ajudar-me a netejar i embarrellar la gàbia, i la mare encarregà a la minyona que em cridés a les cinc. A les cinc, oidà! Ja qui sap on seríem. Però jo em vaig guardar pla de dir res; i vaig abaixar els ulls, fent com aquell que cercava alguna cosa per damunt de la taula, temerós de descobrir les meves intencions amb la mirada. Prou ho coneixia que, si les hagués declarades, me n’hauria dut algun arrambatge que no m’haguera agradat. I precisament allò de sortir de casa d’amagatotis i anar de bella nit munt enllà, boscos a través, era el que més m’engrescava. Havia d’ésser una aventura d’un atractiu esparverador. Què veuríem? Què ens passaria? No, jo de por no en tenia pas. Era valent, jo… ben senyat, i amb l’escapulari sobre el pit. Si ens sortís un llop, prou l’estossaríem en Xaneta i jo. Tant de bo ens en sortís un! Ara, fantasmes, aparicions de l’altre món… això sí que m’espantaria. Però, un llop! Pobre d’ell!… O un lladre de camí ral… ah, llamp! En Xaneta l’envestiria per un costat, en Lluís per l’altre, jo… cop de puny a la boca del cor! Veia l’escena, la somniava amb tots els detalls. No en vaig teixir poques ni gaires de novel·les aquella nit!
A l’hora de costum me vaig ficar al llit, mes no pas per dormir-hi, no; al contrari, vaig restar amb un pam d’ulls oberts, i amb l’ànima abocada al pàmpol de les orelles. Sentia la més mínima remor que feien el pare i la mare dins la seva cambra, immediata a la meva, i m’imaginava llurs moviments amb la mateixa claretat que si els estés presenciant. Ara el pare encén un mistet i es posa a fumar segut a l’espona. Mentrestant la mare es desfà el pentinat i va deixant sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, que dringuen minúsculament sobre la pedra marbre. Després s’agenolla a resar… Xiu, xiu, xiu… La seva oració m’arriba com un vol de mosquits, que van i vénen, van i vénen… Ara ambdós se despullen… Sento quatre patacs; és que s’han llevat les botes. El llit cruix… Ja hi són. El pare bufa per apagar la candela; les crétues de la porta s’enfosqueixen; sento el lleu xauxinar del caramell, que l’home prudent acaba d’esmocar amb els dits… Bona nit, i bona hora.
Però no s’adormen encara. Se les varen donar a conversar i, garla que garla. La meva agitació em pintava tan violenta la marxa del temps que vaig arribar a creure que caurien les dues de matinada abans que es fossin adormits. Quina manera de desvetllar-se! I que anava llarga la cosa. La mare no volia callar: torna que torna, dali que dali, amb un rum-rum de paraules contorbador. Feia una pausa i reprenia la verba. Sempre li restava quelcom al pap. I el pare escoltava i aprovava, fins que, a l’últim, després d’un sermó llarg d’ella, se li va girar d’esquena, tot dien amb la seva veu grossa mig ofegada per les robes del llit acotades a la boca:
–Tens raó, Antònia, tens raó. Ja l’eixalarem.
Parlaven per mi? Haurien tal volta endevinat…? Si aquell mosca morta d’en Lluís hagués xerrat alguna cosa, li havia d’estampar els cinc dits a la cara. Amb mi que no s’hi fiqués, i si de cas… Vaig brandar el puny. I en aquestes el rellotge de la parròquia esbombà brunzidores deu campanades. Tot just eren les deu!
(…)
