Supputació de la moneda romana reduhida a la catalana, segons que una e altre corresponen a la tornesa. Memòria composta per lo Dr. Joaquim Vall-llocera y Vall-llocera, prebere natural de esta ciutat de Barcelona
(…)
Prefaci
O tu, qui prens aquest quadern en tes mans (e fes-ho o no per amor a les antigalles), si ets castellà, tanca’l; si ets francès, coneix-lo; e si ets català, llitg-lo e rumia’l bé. E si no·t sens prou coratge per entendre’l, plora ton inconvenient e la calamitat del segle que no t’ha permès d’enténdrer (si may de llegir) ni en Tomich, ni en Montaner, ni n’Ausiàs March, car, si els haguesses llegit e entès, hauries saborejat la dolçor de la llengua dels segles dels reys En Jaume, En Pere Terç, e tro a En Martí d’Aragó. Mes, si vols remediar aquest dany, que ara tal vegada no conexes, y tant content estàs ab los barbarismes e ydiotismes, ja castellans, ja italians, e fins viscaïns, si vols remediar-hi, te dich jo, escolta les velles, si pots, en los escons de Montseny, o fes-te cantar lo «en Dalmau» o «la Blancaflor», la oració del beneït Sant Rafel, los goigs de la gloriosa Verge del Roser e de la benaventurada Santa Eulària. Mes, ¿no has passat lo Pelegrí?, ¿no sabs lo Fra Anselm de cor?, ¿no has llegit Partinobles, e Pierres, e Magalona? Donchs, si·ls has llegit, tu m’entendràs, car jo parle com ells, e ells pàrlan lo més vell e gentil català que parlar se puixe devall lo Sol. Jo·t prech, donchs, lector, vulles pèndrer en bona part aquest parlar, car així parlàvan los candors, los vervessors, los dàpifers, los hòmens de peratge, los qui tragueren los moros de nostres llurs, los qui·ls perseguiren en las de nostres vehins, los qui·ls anaren a combàtrer a Mallorca, los qui conquistaren Atenas e Neopàtria, los qui portaren lo drach dessús lo elm e en l’escut la creu del gloriós Sant Jordi, los qui en campers de or e argent la meteren en quarters ab les barres que nomènan d’Aragó, les quals no són sinó de Cataluña, car elles foren fetes dessús lo escut e ab quatre ditades de sanch de nostre compte. En fi, així parlaven los qui·ns han deixat lo rat-pennat per cimer, e tal.
Cal que parle axís qui parla català, car ni lo que tu parles ni lo que vuy escriuen los autors de Cataluña és ni·s pot dir català, ans un lleitg monstre fet de totes les llengües de l’Europa. E, si ho vols vèurer, atén. Jo penç per cert que mon parlar te semblarà grosser per ço que no·t dich vustè, e que, despit e felló, me dius adiós o tal vegada agur, que só un loco, que tinch los cascos a la gineta, e tres-cents altres castellanismes. E jo prech a Déu que·t perdó e que·t do gràcia per contentar-te d’un tu per dir-me adéu, e que tinch la cavalleria al cap, car si ta mare porta manto, la meva mantell, si la teva serenero, la meva catxamuseu, si ton pare sombrero, lo meu capell, e si tu portas calsas, jo valons. Vés-te’n, donchs, al taitg a vèurer a morro, si tant vols parlar axís, e dixe’m en pau vèurer a galet en la font del salvatge, en la fresca falda de Montseny.
(…)