—Pare, pare!—, el pastor des de el tossal veia com venia sa filla cridant: —pare, pare!. —Què passa Maria, què passa?—, contestava el pare. Però la nena que no el sentia pujava cridant, un camí va ser al seu indret, xafegosa i cansada per la correguda i sense poder alentar, la nena va dir amb la veu entretallada: —Pare, pare!, m’ha dit mare que vagi corrents a avisar la llevadora que diu que la coa ja és a punt. —Com està ta mare, està bé?—, va preguntar-li el pastor. —Sí, sí, però diu mare que no s’entretingui i que vingui prompte amb la llevadora—. —Ara hi vaig ràpid. Mira, tu queda’t ací guardant el ramat, que jo vaig de repent a buscar, o bé la de Tolba o la de Benabarri. La que trobi disponible. Vigila bé lo ramat, si veus que se n’escapa alguna envia-li la Centella que l’aturarà ràpid, i si veus que tardo, en fer-se fosc baixes lo ramat a la plleta i el tanques allí, que jo ja faré cap a donar-lis menjar.
Au!, me’n vaig ràpid, vés amb compte i, ja ho saps, retira aviat.
Manel Molins va enfilar aquells serrats en unes xancades que pareixia ànima que porta el diablle. Mentre anava corrent i caminat Manel pensava en veu alta: —Sols vagi tot bé, tan me’n fot un xicot com una xicota, és clar que per aidar-me a mi millor un xicot. Jo ja em vaig fent gran i ell fóra una gran ajuda, però el cas és que vagi bé.
Manel Molins era un home de forta constitució, no molt alt, però quarterut i malgrat que ja tenia quaranta anys tenia encara «molts poders». Tota la vida havia feit de pastor, primer de rabadà, i havia seguit quasi tota la muntanya, de mas en mas i d’amo en amo. Era també fill de pastor i casualment va néixer a un mas de Casserres, ja que el seu pare es va traslladar, només néixer ell, a fer-se càrrec d’un ramat a Queixigà. Allí hi va estar bastants anys i allí es va casar amb una mossa que servia a una casa bona d’aquell lloc. L’home tot amoinat anava pensant en les desgràcies que havia tingut a la seva família.
Ramona Capella, entresuada per l’angúnia dels primers dolors del part es va alçar del pedrís que hi havía a la porta de la cabana on ella, el seu marit i la canalla feien vida i se’n va entrar cap a dins. Va ficar aigua a bulldre, no fos cas que quan arribés la llevadora estés tot per enllestir. Va preparar retalls de roba neta i es va asseure a un tamboret a la vora del foc entre dolor i dolor. Com si hagués conectat amb los pensaments del seu marit, ella també tenia por que alguna cosa no anés bé o que si anava bé no pogués esquerar el seu próxim fill. Era esto lo sisé part que tenia i dels altres cinc se li n’havien malaguanyat tres fills.
(…)
