Cinquanta anys arrere, sent yo molt gich (y me enrecorde com un ensomni), aguaytava per los ferros de les reixes de ma casa (pues vivía en lo mateix edifici que ’s huy Museu de pintures) y vea en la plassa del Carme cóm anaven arreglant les paraes de frutes, de torrons y demés llepolíes, ahon els gicots solíen fer el mocador á les novies la vespra de la Verge del Carme.
Recorde com un pobre ayguader, que li díen el «só Vicent» per aquelles partides, fea de canyes verdes una especie de tendeta ó pabellonet, molt natural y molt fresch, ahon venía aygua de horjata y de sibá; que prenint asiento en uns banquets de fusta que rodejaven el ombrácul, per dos dinés te omplía un gotet de vidre molt llarguerut, estretet de baix y ample de la boca, estriat, á manera de una flor de campanilla, que apenes te arribava lo recapte á mullar la gola, y que ara busca algún anticuari, per sa forma tan original y particular.
Per la nit, tant esta ayguadería com les torrateres, panolleres, paraes de melons, bresquilles, pomes y demés fruytes primerenques, se enllumenaven en caneles de seu posades dins de una especie de mesura de paper blanch en honor de farols, lligades á una canya de dos pams de alt, sostinguda per un péu redó fet de algeps. Ara que la llum del gas, y sobre tot la eléctrica, se coloca en facilitat en qualsevol lloch, ha desaparegut aquell mercat tan clásich y poétich, se pot dir; y apenes huy acudixen mitja dotcena de revenedores, per no perdrer sens ducte la costum, duent ya la fruyta, no primerenca com en aquells díes, sino pasada y rebujada ya del mercat gran.
He posat esta festa, si tal nom mereix, que fon la primera que vaig coneixer, pera donar entrada á les de carrer propiament dites, en les que habíen també paraes de panolles torraes, carabassa qüita, codonyetes verdes, codonys al forn, alborsos, nyesples, serves, sorolles, sireretes de pastor y llirons, algú que altre margalló, y sobre una llanda quadrada una pasta á manera de coca en molles, que se venía á trosets, y altres dolsos de reposteria, per no dir altra cosa, com barretes de regalisia de moro y unes boletes de castanyola molt vermelles y apegaloses; pues havía fadrina que pera que’l monyicot no plorara y la deixara parlar em lo seu promés, li comprava en dos dinés un juplaoret de regalisia, que la pobra creatura se fea uns llabis més negres que la cara del Rey Moro de la Degolla. Pera els gicons y pera els fadrins eren una jauja les festes; demprés de menjarse la panolla, trencaven el suro, que anava pegant voltes per lo pentinat d’alguna javala ó per algún sombrero ó farol. Altres se divertíen (si assó era divertirse) tirant llironaes á les giques. Demprés de rosegar la molla, tiraven els pinyols per mitj d’uns canonets de canya, que veníen en la mateixa parada; y no havía sombreret de palla ó gorra, que no portara una descárrega de lliróns, ni salomó ni farolet segur per tot lo carrer.
(…)
