Professió de fe
Feixuga y sense gales, sentí mon cor un dia
la musa dolça tendra del valencià verger:
los ritmes del gran mestre donárenli armonía;
les Illes d’or sos cántichs; ses troves Verdaguer.
Ni em plau, ni vullch saberho, si soch ó no poeta;
yo cante segons pense y sent lo meu bon cor:
y vixch humil y pobre, com viu la violeta,
donant perfums al arbre que aniua mon amor.
Jamay podrá ma llira somniar les notes belles
dels cants que m’afalaguen y adormen l’esperit,
puix semblen chors dolcíssims de citres y doncelles
que’m pujen fins la gloria deixantme embadalit.
Yo cante sense notes les gestes de la terra,
costums, estils y faules del poble valenciá;
y escrich en esta parla que huy tot hom desterra…
si fora de Castella, cantara en castellá.
Vullch viure en la barraca, voltada de bardisa,
que guarde de mos pares y embaumen los rosers;
anar tots los dumenges tranquil al poble a misa;
demprés a recrearme del camp en los quefers.
No vullch saber dels homes com pensen ni que volen:
los uns la llum demanen, los altres la foscor;
yo, en mitj de tants de dubtes que a l’ànima condolen,
baix l’arbre sant m’ampare de patria, fe y amor.
Vullch viurer asoletes ab ma volguda esposa;
ab ella me pareixen los jorns sempre novells;
del mon y ses follíes ja tot me dona nosa;
deixeume que’l cor vole, com volen los aucells!
Joseph Bòdria