Bm-1853-2
Com una nau vensuda
Per sa forsa d’es vent, veu una á una,
Cada vela rompuda,
Y speransa ninguna
Li queda já de millorar fortuna;
__
Y sas entenas cruxen,
Rompen y cauen dins la mar
ayrada;
Es cordatjes s’ afluxen,
Y ‘s tem á cada onada
Que veu al cel per última vegada;
__
La gent despavorida,
Qui creu que j’ ha tocat sa derrer ‘hora,
Desesperada crida,
Acongoxada plora,
Y á Deu per fí, per son salut implora;
__
Y Deu l’ escolta. Y calla
Tot d’ una ‘s vent. La mar, terrible encara
Á poc á poc devalla,
Sa boyra se separa,
Y mostra el sol sa desitjada
cara:
__
Y compareix la terra
Y ‘s port amic, que casi casi toca,
Cau s’ ancora y s’ aferra
Á coneguda roca
Y sa gent d’ alegría ‘s torna loca;
__
Axi jo qui corría
Perdut pe’l mon seguint una ‘speransa
Qui sempre me fogía
Fent cada punt mudansa,
Y no ‘m deixava un’ hora de
bonansa;
__
Y encara que be ‘m veya
Á cada desengan tornar mes
pobra,
Perqu’ era jova, creya
Tenir forsas de sobra
Per comensar de nou se matexa
obra.
__
Peró de tal manera
Va creixa ‘s vent, la mar torná
tan forta,
Que sa meua quimera
De tot punt desconhorta,
Y vaix plorar una ‘speransa
morta!
__
Llevó, per ma ventura,
Vaix implorar aquella Maravella,
Aquella verja pura
De ‘s afligits estrella,
Reyna del cel, del mon humil donsella.
__
Qui com mare amorosa
Intercedí per mí… y sa
inflamada
Ferida dolorosa
Va ‘star ‘n lo punt curada
Y vaix trobar sa pau altre vegada.