Bm-1892-2
A don
Francesch Muns y Castellet
Cóntam, vella olivera,
mentre sèch alenant sobre la roca,
noves dels temps d’enrere
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinch á recolzar-me
á tes nuades rels, trist d’anyorança,
perue vullas tornarme
dels bens que n’hé perduts sols l’esperança.
Ton delicat fullatje
que sota lo cel blau l’embat oreja
es de la pau l’imatje,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verde y blanca
com cabellera d’ángel t’enmantella;
y á ta esquexada branca
falta, p’el vent l’arrebassada estella.
Quant
jove y vincladissa
crexías sobre ’l marge de la coma,
xermaba ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L’arab y sa maynada
respirantne tes flors
p’el Maig sortían
y ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recullían.
¡Ah, quin dol, escoltantne
del corn aragonés lo toch de guerra,
tallá tos brots, donantne
empriu á l’host de la guanyada terra!
Y
’l jorn de la conquista
ab llágrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, ab l’infant
mes xich estret als brassos.
Los cavalls trapitjaren
dins lo solch sarrahí les bruyes tendres
y ’ls ferros enfonçaren
de la alquería en les calentes cendres.
—
¡Com reposava, al ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre ’ls llebrers sens nombre
jeyan al sol assedegats y extesos!
Y de son puny volantne
lo manyach esparver
dalt tu ’s posava,
les ungles
encreuantne
y’ls tendres cims
dels branquillons vinclava.
—
Cuant
era un alta ermita
aquex claper de trossejada runa
lo místich cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.
Al toch del monastiri
mans plegades al pit, pregaries deya,
y ’l cel en son del-liri
per lo rexat de ton ombratje veya.
—
Ara
aquí ’l temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
y ab flaviol de canya,
gira ’l ramat que al comellar pastura.
Mentres
l’ovella tosa
ab lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.
—
Arbre amich del qui plora,
dosser sagrat de
eternitat serena,
jo ’t sento grat de
l’hora
que m’has aydat á conhortar ma pena.
Tu al cor m’has donat
força,
tú apar que ’m tornes juventuts perduda,
com de ta axuta escorça
la sava n’ix que
ton brancatje muda.
Jo moriré y encara
espolsará ’l mestral ta negra oliva:
res será del que es are:
tú sobre l’ blau penyal romandrás viva.