(D’UN VALENCIA A UNA FRANCESA)
Ya sé que vosté ha volgut,
apreciable madmoacel,
que li fera un vers morrut
este poeta novel.
Y allá va el vers, perque yo,
cuant me’hu diu qui me hu’ha dit
no puc més…, y s’acabó;
vaig á escriurelo á seguit.
Cuant vosté torne á París,
digalos a aquells frantjutes
qu’este es un pòble felís
ahon per tot arreu disfrutes.
Els dirá que hián tomates,
xufles, cols y pimentóns;
les millors mans pa sabates
y en l´horta els millors melóns.
Que se fan uns fregidets
en tomateta y tonyina…
que nos envetja els guisets
l’Emperaor de la Xina.
Que fem les grans prosesóns
ahon van nobles y villanos,
apòstos y cirialóns
seguint als jegans y nanos
Que á Joliol fem la Fira
com en lo mon no la tenen
ahon queden mira que mira
tots els estrangers que venen.
Que tenim asi les flors
mes presioses y á pataes,
y atres mil y mil tresors
com traques y disparaes.
Un Micalet, ¡nostre amor!,
atre amor, nostres campanes,
y allá va asó, lo millor:
¡les giquetes valencianes!
Y el tró gros: Una Maedéu
per Patrona, tan templá,
qu’es de lo que no se veu,
ni s’ha vist, ni se vorá.
—
Queda lo hermós. Este día
de San Joseph…¡Esplendent!,
en que brolla l’alegria
damunt de tota la gent;
en que en les bunyoleries
engloria el clásic llorer
que vingué de les alcríes
pa ser perfum del carrer
Repare en la vició rica,
(que asó pasa asi tan sols):
dels abres brota bonica
una florá de bunyols,
caentlos la mel á xorros…
Taste ‘ls bunyols, y es probat:
se queda llepantse ‘ls morros,
pa tota una eternitat.
Pues segóns reformes fetes
p’els angelets, en lo cèl
ya no se mentjen coquetes,
sino bunyolets en mèl.
¡Les falles!… Vatja anotant:
gracia, gloria, art y alegria,
tot lo qu’está rebosant
en nostre còr cada dia.
Seguixca anotant: Tortaes,
músiques sòl, la cantá,
guapes giques, carcallaes
flors…¡el póble valenciá!
Mire be, mireu tot ara,
l’alegría así es completa;
si troba trista una cara,
li done yo una peseta.
Y en lo perfumat ambient,
gloria viva que may pasa,
flota en goig sobre la gent
el gran esprit de la rasa.
—
Cóntels tot asó als paisáns
de vosté en aquell París,
y voldrán ser valencians,
perque asó es un paradís.
Queda el encárrec cumplit;
vosté queda satisfeta,
y el meu còr, d’haberliu dit.
Dispense la tabarreta.
JOSEPH M. BAYARRI.