Quan vostés hagen d’esquilar el matxo, de fer-li la garseta al rossí, o de marcar-li al burro una constel·lació d’estrels o un sambori pel llom, no deixen de recordar-se’n del sinyo Nàsio de la Borreta. Sa casa, o barberia d’animals, la senyala al carrer un matalapet que bamboleja penjant de la finestra, tot renegrit del sol i la serena. No han d’estranyar-se vostés de la mostra, que ací a Castelló, matalaper i esquilador són oficis emparellats, tot d’una peça.
Com els testos s’assemblen a les olles, Nàsio, com son pare i tots el del seu llinatge, per igual li peguen, a meravella, a l’un i a l’altre ofici. Com a matalaper ell se sap de memòria totes les alcoves, escales i terrats de la vila: pertot ha anat amb matalaps i els ha varejats, sostovats, cosits, trabucats i envetats. En lo que pertoca a l’esquilar, no hi ha cap taller de més anelles que el d’ell, és a dir, més ben aparroquianat.
De bon matí, quan li acudixen els llauradors tirant dels arris, Nàsio ja té feta una mort: la del cuc, el qual ofega amb mitja lliura d’aiguardent —marca «fil de ferro»—, que li alegra els esperits per a soltar els dicharachos que tanta fama li han donat.
Nàsio és un home ben divertit. Per a ell el món és un paradís; un paradís amb serp i tot…: la dona. Té més xispa que una pedra de foc, i amb el ferro de l’aiguardent… No-res, que allò és una traca.
—Ara voràs, Cento. Ham de deixar esta alhaca d’allò més pito. Vine ací, tu, cames de catre, que anem a fer-te uns panitoros que ni el Reverte. ¡Ui! Pos tu estàs poc desinquiet. ¡Quin desfici! Qualsevol diria que t’espera la nóvia.
Tot això li ho dia a un ase arguellat, ple de matadures, derrenclit i sarambo, per més senyes. A vegades les mosques d’ase i els tàvens —la gentola més negra que acudix a eixos llocs— no deixaven del mos al burro i posaven el pobre animal sorollós i ple de punxes. Llavors Nàsio li clavava al desgraciat el torcedor damunt els nassos, i li’l mostrava dient-li carinyós, com el qui repta sense odi:
—Mira, Gabrielico; si no t’arribes a estar quetet i no nos fas bona lletra, Nasiet et farà fumar esta pipeta, ¿saps?
I la tisora tictinejava1 fent ratlles i més ratlles, i vinga dibuixos i «filingranes» —com ell dia— fins que deixava l’animal més pito que un sorell i més adornat que un pastís de glòria. Mentrestant Nàsio no parava de dir deslligos, fent riure els beneits dels llauradors. A lo millor Nàsio es deixava la tagarnina damunt les anques del parroquià que estava esquilant:
—¡Xi que el socarraràs!
—¡Home, molt no! ¿No sap que té la pell de coure, com les calderes?
Ara, si es tractava d’un rossí de classe, dels que s’aprecia molt el seu propietari, en compte de destarifos tot se li tornava a Nàsio llagoteries. I si no, pos dia qualsevol cosa. La qüestió era parlar.
—¿Ja has sembrat el cànem, Tofolet?
—Xe, Nàsio. Tu no estàs bo del bolet. ¡Si estem segant-lo!
—¡Vull dir el blat, home!
—Mira tu quina altra. ¿A on pare? ¡Si està ensacat!
Anem, que Nàsio havia d’entretindre la boga, distraent la parròquia mentres li arribava la tanda.
1. Corregim “tictimejava” de l’original.