La taberna del Meru, més moderna que la de la Llucia, se trova unas quantas portas més avall de la Comfraría. Representa’l Buflet de l’estació ferro-carrilera al costat de l’antich hostal—comparantla amb la Llucía.—Se componia d’una gran sala a peu pla tota redultada de banchs y davant dels banchs hi hà taulas. Al fondu de la taberna lo sostre és mes baix a causa d’un entresolet que deu pendre deu u dotse pams cúbichs d’aire a la botiga. Es munta a l’entresuelu per unas escalas qu’es troban a l’entrant a la dreta: Sota l’entresuelu hi hà el taulell y derrera, arrimadas a la pared, unas cuantas senallas de figas secas—sobre tot l’hivern—y uns quans barrils de vi u granacha.
Lo Meru, qu’es diu Baldomero, és un troç de pa. Crech qu’es ganxet, no hi fa res… li perdonem!
Ni gran ni petit més aviat gros que magre, poch enraonadó y la nata per fé una sopa amb rap, un alioli, o un rumescu. La seva dona diu sempre amen, al menus devant dels parroquians; derrera, ya és ella mateixa. Sa jermana… m’aturo, perquè el veure qu’els conech tant, us pensareu que soch de la policía.
(…)
—La casa ahont se reuneixen los marinés per tot lo qu’els interessa, és propietat de la societat o confraria. «D’aquí el nom que li donan.»
Per un mariné, anà a la cunfraría vol dí anà a la casa que perteneix a tots, a la casa ahont tenen lloch las eleccions de prohoms, ahont aqueixos resideixen uficialment mentres els dura’l mandu, ahont hi hà els llibres, lo Setari, la caixa, ahont se trovan llivans y rems, buixells y escalams, àncuras y calabrots, quitrà, claus, etc. ahont se trovan per fi uns quans vells que fan estopa y un llivan ences a la porta per encendre pipoto y cigarros.
—Ah! No m’en recordaba del milló. També es tracta a la confraria lo preu del travall;
La part; que com lo nom ho diu, és una porció del total que la confraría guanya, y que reparteix cada dia, tant aviat com se pon lo sol.
A-las-horas no’s tractava de part, ni de quitrà, la questió era mes interessant. Se tractaba de nombrà Prohoms, caixé, y escrivà; y com per tot arreu ahont hi ha sufragi, la llibertat d’opinió sent respectada; cada un la manifestava a sa moda: allí ho feyan a crits.
Los marinés, que per dà bon dia y bonhora, fan un terretrèmul, quan se tracta de fé prohoms, figureuvos si cridavan: una saragata de mil dimonis. Malgrat lo soroll ells s’entenen fent com los ferrés o teixidós. Si entreu a llur casa mentres travallan, us xordan las urellas: pim pam! que-chi-que-chac, que-chi-que-chac, que-chi-que-chac. Los marinés—y baix lo nom de marinés vull dí navegans y pescadós—en compte de martell tenen lo puny, en compte de llançadora la llengua y casi casi fan massa soroll.
(…)
Los dos interlocutós se separaren, anantsen cada un pel seu costat a fer la propaganda.
Lo qui’s jugaba un dinà a ca la Rita en favor de l’Esteba s’apropà d’un grupu de pescadós.
—Que no ho sabeu lo que diu Toni?
—Què? van respondre tots.
—Que l’Esteba no surtirà primé prohom.
—Donchs qui?
—No m’ho ha dit; però encara que yo li hai fet veure que n’estava segú, tinch pó.
—Vols dí, Chatu?
—Que si vull dí? Que no ho sabeu que Toni és un llepa culs que sempre va derrera de l’agusil de marina… y fins l’altre dia va portà un parell de llangostas a Munrostru. Amb això quand ell ho diu és que deu havè olorat alguna cosa.
—Què vols dí amb aqueix olorament? cridà’l Gravat de la Carme qu’acavava d’arrivà.
—Vull dí que estich cert qu’el comandant ens vol esgarrà el marru, com l’any passat.
—Deu me valgui! Sembla qu’ens hagi de menjà el comandant. No hem quedat que votariam l’Esteba per primé prohom?
—Sí.
—Doncs que tot Deu lo voti y el comandant qu’es cuidi de casa seua.
Lo llenguatje independent del Grabat va donar mes coratje als que l’escoltavan.
—La rahó al Grabat digueren tots. Volem l’Esteba y el comandant si té mals de cap que s’els passi.
—Com ho dieu valtrus… l’Esteba! L’Esteba! Us penseu que no hi hà més que votà l’Esteba va dí Toni barreijantse a la conversa.
—Tu no’t fiquis en lo que no’t demanan li va dí el Grabat.
—Yo’m fico amb lo qu’em dona la gana.
—Lo qu’ets tu, un cara-girat. Fa uns quants dias deyas, votem l’Esteba! Amb ell estem segús que tot anirà be, que las parts seràn mes grossas, perquè els comerciants l’estiman y tots donaràn més aviat feyna a la Confraría, si ell és prohom, qu’als camalichs. Y encabat l’Esteba no és un xort com més de quatre y avuy ya t’hai sentit a dí allà fora a la porta y ara aquí, que l’Esteba no surtirà y que milló seria de votà Pau de la Teta: vols que et digui qu’és això?
—Digas, home, digas…
—Y be tot això és qu’el comandant sap que si l’Esteba és prohom no podrà barraijà la pota en res de la confraria y més s’estima qu’ho sigui Pau de la Teta perquè…
—Perquè, què?
—Yo m’entench y ballo sol.
—Y nantrus també t’entenem respongueren tots.
—Lo que sou: unas malas llenguas, diriau mal del Pare-Etern, deia Toni.
—Mal? salta el Gravat. Yo no dich mal de ningú, yo no mes dich que l’any que Pau de la Teta va sé primé prohom hi va be molta feyna a la fusta y als papors y may vam tení duas pessetas de part.
—Y ell va al cafè nou quatre vegadas al dia, afeigia el Chatu …
—Y la seua dona porta pullera y bufats.
—Y la seua chica porta sumbrarilla.
—Y és carn y ungla amb l’agusil…
—Y… y… y no’l volem per prohom.
—Vesho a dir a Munrostru de part meua, deia el Grabat, fent foch pels caixals.
—Qu’et pensas que soch criat teu?
—Nó, però massa qu’hi vist que sempre li vas a fé chiu chiu a l’urella.
—Es a dí, que soch un espía?
—Si ets comfrare pren candela.
—Pere xarraire.
—Yo xarraire… Si ho tornas a dí et chafu els morrus…
—Déixal Grabat, déixal que voti per qui li doni la gana.