Buscant pis
A mon amich Andreu Font y Mauri
—Dispensi… ¿qué fora vosté la portera de…
—Per servirlo… ¿Qué se l’hi ofereix?
—¿Qué té les claus d’aquest principal que hi ha per llogar?
—Sí senyor… ¿Qué’l desitja veure?
—Prou; pero… lo que voldría primer fora que’m permetés descansar un rato…
—¡Ah! Sí, senyor, sí; segui… segui…
—Moltas gracias. ¡Ay! Sembla que’s torni de mort á vida… Aquest ditxós Ensanxe… tot es pujada. ¡Canario! quína corrent d’ayre que hi passa per aquí. Jo que estich una mica entressuat… ¡atchist!… Vaja, ja hi som; veyám si hauré quedat servit.
—¿Qué hi es propens á encostiparse?
—¡Ay, senyora!… Els malehits costipats son el meu purgatori en vida.
—¿De veras?
—Vosté potser no ho voldrá creure; pero aquesta malehida requesta es causa de que únicament fassi tres mesos que soch casat, ab tot y fer més de vint anys que tenía els documents enllestits y las amonestacións tiradas.
—¡Uy Jesús!
—Tal com li conto, senyora; vint anys enrera, únicament faltavan dos días pera la ceremonia del casament y un malehit estornut va tirar per terra tot el castell d’ilusións que m’havía format; perque, no hi tingui dupte, senyora, demá tindré de fer llit.
—¡Vaya una creu!
—Si no que no crech en bruixas, me pensaría que algú’m fá patir. Me comensa ab un estornut, m’agafa un tremolor de genolls y un petament de dents que sembla que balli un zapateado… assentat. Com que’m troba prou poderós, m’agafa de plé á plé y l’endemá ja desvariejo. ‘N vulga á las horas de mostassas, citrats, sangrías, injeccións y píldoras de tota mena? Total, que fins després de sis ó set senmanas de llit no comenso á veure’m las orellas; pero unas orellas primas… transparents… ¡Veji ab conciencia quí té valor pera casarse després d’una calda d’aquesta naturalesa!…
—¡Ja li asseguro…!
—Naturalment, ¡adiós casori! Jo, pel perill de recaure y la futura cansada d’esperar, quan me trobava restablert del tot, ni ella´s recordava de mí, ni jo ab prou feynas d’ella.
—¡Já, já, já, já!… Es xocant.
—No rigui, senyora, que no s’estila ara fer l’amor com algún temps. Avants se picava més fondo… Recordo qu’últimament ens enviavam unas cartetas tan ben perfumadas, que de pensarhi no més ja’m venen rodaments de cap. ¡Quína manera més acentuada de manifestar nostres anhels!… ¡Alló era brasa viva! Pero dispensi, senyora; jo estich tal vegada molestantla y á mí no m’agrada abusar de la condescendencia de las personas… Com li deya, un servidor es casat de poch, y días ha que la Felipeta—qu’es la meva senyora—’m diu:—Serafi, jo no puch més: ó prens un determini ó jo aquí m’hi moriré.—Y té rahó la pobra: figuris que vivint com vivím en la Rambla de las Flors sembla que tot haurían d’ésser fragancias, ¿veritat? Per lo que’s diu al davant, bueno; pero casualment la finestra del menjador dona sobre la Boquería, y la mala fortor dels menuts no’ns deixa viure. Veurá que’ns asseyém á taula y…—Serafi.—Felipeta—li dich jo;—¿qué tens, lleminadura meva? —Ay, no ho sé,—’m respón ella. Tors el cap, y l’una basca darrera l’altra, ‘m queda com afinada. Jo bé la predico y n’hi faig de reflexións… Sí, sí, prou; com si ho digués á las cetrilleras. Me surt ab la ditxosa fortó dels menuts… se li negan els ulls y ¡bona nit viola! ja la tením armada per tot el día. ¡Ay, Senyor, quína lluna de mel més desgraciada, perque lo qu’es ella, senyora, hi perdrá la salut!
—Perque voldrán, si acás; en trobant una habitació que reuneixi millors condicións, s’hi trasladan.
—Aixó es lo que pensém fer.
—Es el millor remey.
—Y digui, digui… ¿quín preu té aquest principal? Miri qu’als senyors no’ns va bé’l regatejar. ¡Digui l’últim!
—Ja veurá, l’últim… ¿Vostés no deuhen tenir fills, ¿veritat?
—Senyora… ¡no més fa tres mesos que som casats!
—Jo li deya perque’l propietari té manat que si ls inquilinos tenen fills sigui un preu, y si no’n tenen un altre.
—(Ay ay, ¿que s’empatolla aquesta dona?) Es dir que ab criaturas…
—Son vintivuyt duros al mes, sí, senyor; y sense criaturas, vinticinch.
—Pero, aixó es un absurdo; aixó es atentar als drets matrimonials; aixó es cohibir…
—Fill, será tot lo que vosté vulga; pero qui mana, mana.
—Senyora: ‘n conech de molt salvatjes de propietaris; pero cap, cap com aquest… que no conech.
—De tots modos, si’l pis li convé, per lo del aument de preu, no estigui. ¡Vosté ray!
—Ay ay, ¿qué vol dir ab aixó?
—Res, res; pero’m sembla que á la seva edat…
—¿Qué vol dir á la meva edat?
—¡Vamos, home, no’m fassi riure!…
—¡¡Senyora!! Vosté té unas reticencias qu’ofenen; vosté tracta de burlarse de mí y jo no ho tolero, ¿ho té entés?
—Bueno, bueno; veji si’l pis li convé…
—¡Deu me’n guard¡ ¡Ni de franch! (Qué s’ha figurat aquesta beneyta!)
—¡Miri que té’ls darreras molt orejats!
—¡Vaji al infern, mofeta! (¡Quína portera més descarada!)
—¡Estiga bonet, senyor Serafí!… ¡Já, já, já, já! ¡Quína llástima que no haguém fet fira! ‘M sembla que entre ell y la seva Felipeta m’haurían fet passar algún bon rato.