Bm-1870-2
In umbra mortis sedent.
(S.
Lluch.)
Esbarts de núbols l’horizont cubrexen,
Revoltan
l’ample cel;Les comes y les valls desaparexen,
S’amagan
dins lo vel.
L’oraje térbol sempenteja els arbres;
Pluja
molt freda cau;Gratinya l’aygua del torrent los marbres;
La
boyra en torn s’ajau.
Les hores del matí se son passades,
Y
un raig de sol no veymTrencar les atapides bromerades,
L’astre
s’es mort be creym.
Los genis de la nit ‘par que bramulan,
Batallan
ab lo jorn,Y los espays de cop més s’ennigulan,
Més
semblan negre forn.
La mar se pinta de color verdosa,
Lo
cel enjega ‘l blau,Y ‘s revingla l’onada neguitosa
Com
un selvatje esclau.
També mala foscor nos entenebra
Lo
cor, l’enteniment;També l’Europa veu mentida y febre
En
lloch d’amor crehent.
Vindrá la nit; aprés la nit l’aubada;
Sol
hermós brillará:Mes, ¡ay Senyor!, ta Llum benavirada
¿Nostre
esperit veurá?
¿Llambrejará l’Estel de l’Esperança
Del
mon en la negror?¿Ab los hòmens tendrá confederança
La Veritat, Senyor?