(…)
Diu el ditxo: Allí aont vagis, fes lo que vegis; i a fe qu’es veritat. La cullita de les olives te forçosament de diferenciar-se en cada comarca; a França, Italia i altres paissos en que’ls arbres són no massa grans i cuidats com clavellineres, la cullita pot fer-se amb molta pulcritut i relativa facilitat econòmica remuneradora. Uns homs provistos de sacs de lona que porten penjats al coll o els suspenen a l’arbre, munyen l’olivera cullint el fruit sense matxuca’l ni malmetre l’arbre, mentres que les olives que’s troven a les puntes més altes, se deixan estar, arreplegant-les quan cauen per una ventada o per sí mateixes.
No hi cap dubte, senyors, que això es la perfecció d’eixa pràctica cultural, però anem a veure: ¿aquest procediment és pràctic entre nosaltres? No. Les nostres oliveres són massa grans perque’l trevall resulti profitós; ¡quantes pessetes no costaría de collir el fruit d’una sivillenca, i no parlessim de les fargues! Això aquí tant sols pot fer-se en les erbequines i amb quelcuna morrudeta; això se fara’l dia que practiquessim el cultiu intensiu fent les plantacions més espesses, com ja’s fa per Sagunto, allavors l’arbre no creixarà tant, el desenrotllo aèreo sent amb relació del subterrani fa que al trovar-se les arrels, hi hagi lluita en contra de l’expansió vegetativa del ramatje, quedant allavors els arbres relativament menuts.
Nosaltres, el millor pocediment a seguir, és posant borrasses baix l’arbre, munyint les branques aont pugui arrivar-s’hi amb facilitat, gran cosa seria’l portar els homes un saquet penjant al coll i que les borrasses no toquessin en terra, aixís com fer caure les olives de les puntes amb canyes per ser més toves i flexibles que les varetes de freixa que s’acostuma empleiar, procurant fer lo menys de mal a l’arbre, puix si be ell no’s plany del mal que se li fa, ho demostra més endevant amb les abolladures que presenten les parts danyades. Al pegar a les branques, cauen moltes fulles, deixant el germe de la futura cullita en descobert als rigors de l’atmòsfera, perque cada fulla protegeix en sa part axilar una iema que més endevant són noves branquetes amb el fruit corresponent.
Una remarca dec de fer, i és de no donar mai als estellers l’escarrar, doncs per anar més depressa, no miren com pegan, la qüestió es fer feina i allavores no solament fereixen el fruit, sinó que fan una desgracia, fent caure moltíssimes fulles, trenques de brots i branques en perjudici de la propvinent cullita com fa poc s’ha dit; aixís, doncs, l’escarrar deu fer-se sempre a jornal, i a estall l’arreplegar.
Però és tant dificultós desterrar una costum que estigui tant arrelada com es la de deixar caure les olives, ja sigui per sa propia maduresa, com per efecte d’una ventada o per estar corcada, que forçosament tinc de dir algom beneficiant eixa desastrosa pràctica; i la dic desastrosa, perque no solament tenim pèrdues amb la qalitat de l’oli, sinó també per les minves d’olives motivades per la seua llarga estancia en la terra, sent emportades per les aigües, enrunades en les rebugades o menjades per els aucells.
Sempre m’hi condolgut al veure arreplegar les olives en aquells dies de fret aont les dones i brivalla, amb les mans amoratades i els dits baubos, trevallen amb pena demanant amb sovintesa la pedra calentada o la paella amb foc per escalfar-se; i sempre se m’ha ocorregut la següent pensa. ¿Es extrany que no hi hagi un aparato práctic per arreplegar les olives? Quan veusaquí que cercant datos per a seguir el procés de la desodorisació de l’oli, trovo en una revista d’agricultura italiana la descripció d’un aparell per arreplegar les olives.
(…)
