Mas Barberà 23 Agost 1880
Estimat amic Sardà: Acabo d’arribar de Tarragona i Reus, a on he anat en busca de conversa i canvi d’impressions, arraconant per algunes hores los llibres, i deixant los passeigs campestres. Venia i anava dient: vejam què m’espera a casa; era entrada de fosc; lo cel ras, trist, mustigant-se a la vista; comensava a cantar algun grill sota l’herba… ¡tableau! I no parlo de l’estat de l’ànima davant tal espectacle… ¡aquella tristesa de sempre, semi-poètica, semi-enfadosa per a mi, quan penso amb los meus anys, i quan me dic tot lo dia que em pervé –que diuen aquí els pagesos– que em pervé, clar, de la peresa, i de pocs mals de caps d’importància… Doncs, anava dient: vejam què m’espera, puig a falta de distraccions i ocupacions majors m’entretinc en fixar l’atenció amb tot, absolutament tot lo que em rodeija, i les impressions trivials de cada dia. Què m’esperava? Un plec de «Renaixenses»; l’obro; al balcó, esforçant la vista per a llegir amb l’últim reflexe de llum que es fonia en l’espai, en l’espai del camp de Tarragona; aquell camp que celebrà Marcial (dato d’erudició de quarta mà que he tret d’un article de revista) lleigeixo lo teu nom i lo de Bartrina. Me fico a dins, encenc llum; llegeixo ton article necrològic, i aquí em tens excitat, i despertes de nou en mi, amb sobresalt, condormides idees i sentiments de la vida en Barcelona. Inútil és dir-te que per a mi l’article és bo, excel·lent! No et sembla que la millor e infal·lible prova de la bondat d’un escrit és la de què conmogui i posi nerviós, exciti no sols los sentiments que vol transmetre sinó altres i altres lligats amb ells en lo fons de l’ànima de cada u, que faci pensar no sols amb lo que diu, sinó amb lo que no diu, i un ho lleigeix. Ton article ha fet en mi tot això; ¡pero de quin modo! Per a anar destriant lo que m’ha sugerit necessitaria tota aquesta nit, i no podria dir-ho; els afanys de les aspiracions literàries remogudes per l’elogi a un altre; les cavilacions sense fi sobre l’altra vida, aglomerades de sobte amb tan severes i tristes ratlles sobre aquesta qüestió; la innumerable sèrie de goces socials, purs, i delitosos als homes que sàpiguen sentir lo plaer de conversar, com tu dius, lo comprenia Bartrina sens ofendre l’amor propi de ningú; la falta d’amics fora de casa, que com ell, i com tu, ho compreguen aixís; i dic, com tu, perquè ho descrius de manera que es veu que ets de la mateixa corda, i sens que faltessin al mort aquelles facultats, les hi trobes tu perquè les tens; aquell Bartrina, és en moltes coses, un Bartrina, permetem l’expressió, empeltat de Sardà… Tot s’ha remogut, repeteixo, i aquí em tens dant sortida a tan vives impressions… Sí, ho sé; ho sé i no em corregeixo; en quant surto de Barcelona no deuria lleigir res que vingués de Barcelona; m’exalta de cop, me traqueteja el cervell, me fa recordar coses i coses, i em deixa aquí, a les nits, sens més recurs que alçar-me del llit, a cada quart, fuma que fuma i sentint lo tic-tac del rellotge, que sembla que es mofa de mí. El cap bull, bull i no té més esbarjo; amb poc llastre positiu està disposat a patir les més angunioses cavilacions, fins les que semblen puerils a ciutat, quan se veu gent, i se sent l’Ateneo a Romero explicant que el arte empezó copiándose unos a otros. ¡Estat llastimós aquest; amb pocs articles com el teu, aquí m’enterraven. Per supuesto que és el millor per a comprendre certes xifladures poètiques. Aquí, quan cansat de fumar surto al terrat a la nit, i m’entretinc mirant al cel, aquella calma majestuosa e imponent del camp i la volatisació de les idees a tals hores, me donen a compendre tot lo sentit íntim e intensament poètic d’aquell naufragar m’è dolce in questo mare de Leopardi, o la infinita vanità del tutto, o el vers de Musset: «no és poeta qui al contemplar los astres, no ha plorat per dolors desconeguts que allí s’hi deuen passar». En fi; una sèrie de divagacions que no comprenen més que amb esforç d’imaginació los que no viviu aislats llargues temporades… E parlo d’altro!
Oller m’escriu des de Banyoles i em parla de què està emperesit i que s’entreté en arreglar Le Depit amoreux de Molière. Últimament me va enviar una cançoneta composta per a posar en música i escrita com passatemps. Jo no faig res. Vaig acabar l’estudi sobre Fortuny. Te diré d’aquest treball lo que deia a Oller exercitant la crítica en mes pròpies obres, per no perdre el costum. La precipitació amb que va ser ideat lo plan ha fet que em quedés en l’execució a una tercera part de lo que pensava fer. ¡Ni novedat en les idees, ni novedat en lo modo de presentar-les! Si hagués dividit l’obra en pocs capítols, abarcant en cada un d’ells un aspecte de sa vida en conjunt, hauria resultat millor. Biografia pura, en lo primer, per exemple; estudi del desenrotllament de son geni en lo segon; caracterització d’ell, en lo terç, examinant ses obres; quart, sa influència en la pintura contemporànea; quint, ¿què hauria fet si hagués seguit vivint? No ho he fet aixís; he anat seguint pas a pas sa vida ocupant-me de tots aquest[s] punts a la vegada i d’aquí resulta certa fluixedat, deguda al temor de repetir, i a la impossibilitat de resumir i concretar d’un cop en alguna banda, lo que s’ha anat dient parcialment. En una paraula; que estic molt descontent d’un treball, concebut amb molt carinyo i entusiasme. Una por infantil me té temerós de sa publicació, i és ¿què en diria Benicio, si un dia se n’ocupés? Ai! ai! ai! En primer lloc és pintor, i coneixedor de la part tècnica de l’art; després si s’arriba a empipar perquè no s’ha encarregat l’obra de Goya a la seva ploma o a la mateixa de Fortuny… tinc por. Veurem.
Desitjaria m’escrivissis què fas tu; què projectes.
De ton ver amic,
Yxart