Barcelona, 1er. abril 1895.
Estimat Rusiñol: la teva carta és un regal literari que ja han saborejat ab delícia, ab vertadera delícia, los senyors següents de la Facultat: Casellas, Sardà, l’Ollé y Lluís Domènech. Yo la porto en un dels inmensos butxacons plens de papés, que tots plegats fan un chaqué, y en quant me trobi ab algun amich de confiansa y de paladà… ¡ala, a llegir la carta!, a veure en un obrir y tancar d’ulls ab tot el seu coló lo que dóna de sí la coincidència d’un catet y una cocotte, lo qu·és una representació de místich a l’Aurore, etc. En Domènech deya «Val més això que lo de Maeterling, de just, de clar y de colorit».
Sí que m’agradarà veure aqueixos panneaux de que·m parlas. Suposo que·ls portaràs aqueix istiu, y que gosarem de debò veyent els teus grans progressos tots el que t’estimem.
Vaig rebre·l telegrama firmat per tu y per l’Utrillo que va ésser per mi com una bocanada d’aire fresch y balsàmich a la cara d’un home amodorrat o desmayat. Aqueixos elogis expontanis halagan lo que no es pot dir quan vénen de gent de valè. Yo crech que a un pobre autor o a un artista se l’hauria d’estar enganyant cotidianament ab grans elogis, y segur que·l més totxo acabaria per sentir-se geni o per fer una cosa regular. Aquí usem el procediment contrari; ningú·t parla de lo que fas o de lo que publicas, y acavas per treballà sens esma com el minayre que forada, forada, sense tení la seguretat de sortir a hont vol. Si yo no estés absolutament anestesiat, a horas d’ara per tota clase de sensacions de gloria pública que no se me’n fot res, fa temps que no escriuria. Segueixo, primer, perquè·m dóna gust, y després perquè estich ab condicions personals per dir lo que no ha de dir ningú… y m’agrada dir-ho y·m dóna la gana de dir-ho, y no tinch altre dèria que dir-ho, fassin lo que vulguin.
Donchs sí. Estich molt, però molt desmayadot, y des de qu·arrossego el meu mal, may de la vida m’habia trobat tan fondament trist y misantròpich com ara. Si no·m poso millor y no m’axiribeixo a la primavera, l’abatiment moral que·m consum serà una malaltia tan grave com l’altra. La causa de tot és la següent. Figura’t que segueixo com sempre, afònich, y ab las vegetacions y paràlisis de las cordas vocals que·m reduheixen la llum per respirà a un centímetro quan tots vosaltres ne teniu dos y mitj. Fins ara, cansat o no —no sé perquè— havia anat passant, viatjava, parlava, ·m movia ab cert ayre. Però, ¡noy! d’un temps an aquesta part, sense que hagi perdut llum, tot me fatiga, haig de caminà a poch a poch, me reventan las escalas, ya no tinch ganas de parlà, tan me costa, ¡què sé yo!… Mentres vaig ser a Tarragona, com allí la vida de tothom és tan lenta y acompassada com la meva, no me n’adonava, però arribo aquí y ab la major tristesa del món, me sorprench fet un vell xaruch que no pot anà enlloch, que no·s pot fer sentir enlloch, que lentament, lentament, veu reduhir-se’ls la vida material a un parell d’actes en tot el dia. Anava als concerts, y vaig tenir que desistir perquè m’atropellava l’afany de saltà el tranvia, de corre, de rebre empentas, de respirà un baf que·m tapava. Volia veure un amich, y·m sorprenia a mi mateix, anant-hi com si portés el combregà sota la capa y després, me quedava per l’escala esbufegant. Fins d’anà a esmorsà y a dinà a casa la meva germana o a casa l’Ollé, hi he anat desistint, perquè crech que·m perjudica. En fi, noy, qu·estich aclaparat y que per viure ab una mica de repós hi hagut d’adoptà el procediment d’estar-me al llit fins a la una, de sortí a esmorsà en algun restaurant a peu pla, anar-me’n després poch a poquet y fugint de la Rambla per no haber de parlà, fins a La Vanguardia, y allí, tot sol, fer la digestió, esperant l’hora de treballà una mica, d’allí altre vegada a dinà en altres restaurant, y altre vegada a La Vanguardia, al quartet d’en Casellas, a esperà que m’acompanyi com a un impedit al meu pis, Banys Nous 15, 4rt! Ni visitas, ni reunió d’amichs, ni un moviment, ni un acte lliure y espontani! Està clar, a pesar de que no pateixo, de que estich gras, de que si no·m moch respiro tranquil, aqueixa anulació que sens adonar-me’n s’ha anat fent absoluta, m’amara d’una tristesa que no’t puch esplicà, y estich horas y horas ab l’Ollé o·l Sardà fent-los-hi morros com una criatura malcriada.
A tot això, ni·ls metjes són del parer de fer-me cap operació quirúrgica per contraindicada, ni yo tinch cap, cap ganas de pendre res, ni de fer res que no siga pura naturalesa. Ficar-me al cos gotas, polvos, líquits compostos, rabes fregits me fa una por invencible que precisament més creix quan més desesperat me trobo. No vull fer res! Un dia que passo sense pendre ni un paperet, me sembla qu·adelanto! Vés quina mania! Ara en Botey me va ficà al cap per aquest istiu un projecte tan conforme ab els meus desitjos que no ho pot ser més. ¡Cregui’m, no fassi res, de medicina! Miri, vagis-se’n a mitj maig o juny a un poble de sis cents metros d’altura y estiguis-s·i tres semanas, sempre en plein air y movent-se lo menos possible; parlà, gents: un repós casi absolut. Prengui sols oli de fetge de bacallà. Bueno. Després, a las tres semanas, ben reposat, se’n va més amunt, a Puigcerdà, y allí fa lo meteix; respirà bé, sense fatiga, y res més. A la mesada, més amunt! A las Escaldas! Altre vegada a seure, a treballà un xich per distracció, però fora agitació: menjà bé, dormí molt y respirà tranquil. Després, més amunt… En fi, quatre mesos de la gran ganduleria, el gran silenci, la inacció medicatril. Jo estich segur, com ell, que si no curar-me, un règim aixís, seguit ab aqueixa constància, m’apanyaria molt. Però, ¿no fa plorar, pobre de mi, veure que als quaranta-dos anys de la meva vida, hagi de fer vida de vell, insoportable?… Ya compendràs, donchs, com estich!
Però ara reparo que sens voler t’hi donat la gran lata. Dispensa. Ha estat un desahogo. Vaja, que t’hi entretingut ab uns detalls! Aquí faig punt agrahint a l’Utrillo la seva felicitació, y per tú una abrassada de cor del teu apassionat admirador
Yxart.
